Sempre hem viscut al castell - Sherley Jackson
  • Títol: «Sempre hem viscut al castell»
  • Autora: Shirley Jackson
  • Traductor: Martí Sales Sariola
  • Editor: L’Altra Editorial — Edició 2016
  • Pàgines: 216
  • ISBN: 978-8494508547
  • Opinió:

Les cases i les noies de Shirley Jacskon

 Jo pensava en en Charles. Podia convertir-lo en una mosca i deixar-lo caure a la teranyina d’una aranya i veure com forcejava, impotent, atrapat en el cos d’una mosca moribunda; podia desitjar que morís fins que estigués mort. Podia lligar-lo a un arbre i deixar-l’hi fins que es convertís en part del tronc i li sortís l’escorça per la boca. Podia enterrar-lo al forat on la caixa dels meus dòlars de plata havia estat tan segura fins que va arribar; si era sota terra, podia caminar-hi per sobre i picar fort de peus.

Vaig arribar a Shirley Jackson gràcies a la sèrie de Netflix inspirada en la seva novel·la La maledicció de Hill House. La sèrie val la pena pels personatges i les seves històries personals que es van enllaçant fins a descobrir el conjunt de la família, amb la gran casa victoriana com a protagonista absoluta. Els fantasmes fan posar els pèls de punta, i si sou observadors, podeu jugar a trobar tots els fantasmes amagats que van apareixent. Els capítols van in crescendo fins més o menys la meitat de la temporada, i després el ritme baixa una mica fins al desenllaç final (calma tothom, és un article lliure de spoilers!).

Com deia, després de la sèrie li va tocar el torn al llibre, editat en català per L’altra editorial, i em va sorprendre veure que poc té a veure amb la sèrie més enllà de la casa i algun protagonista. Tot i això, el vaig gaudir molt sobretot pels diàlegs aparentment absurds però enginyosos i el personatge de l’Eleanor, que va evolucionant i creixent d’una manera gens convencional. I evidentment, em van entusiasmar les escenes on passen coses; en més d’una ocasió vaig haver de tancar el llibre d’una revolada per por del que venia. Terror garantit.

Però no és tant de La maledicció de Hill House que vull parlar, sinó d’una altra novel·la de Shirley Jackson que va caure a les meves mans un cop descoberta l’autora. Si ja me’n vaig fer fan després de Hill House, llegir Sempre hem viscut al castell l’ha convertit automàticament en una de les meves escriptores preferides. Potser l’he descobert tard, però ha arribat quan ho havia de fer i ha vingut per quedar-se a les meves prestatgeries.

Sempre hem viscut al castell (contra) -Shirley Jackson

Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que hauria pogut néixer home llop perquè tinc els dits del mig de les mans igual de llargs però m’he hagut de conformar amb el que em va tocar. No m’agrada rentar-me, ni els gossos ni el soroll. M’agrada la meva germana Constance, en Richard Plantagenet i l’amanita fal·loide, el bolet mortal. La resta de familiars meus són morts.

Sovint un es pot sentir identificat amb els protagonistes d’una novel·la, però en el cas d’aquesta ha sigut exagerat. Breument, la novel·la explica la història de dues germanes i el seu oncle que viuen a la mansió Blackwood els tres sols, ja que la família sencera va morir anys enrere. L’aparició d’una visita inesperada capgirarà el plàcid dia a dia de les germanes en una última part del llibre absolutament delirant. Però el realment interessant és la germana petita, Mary Katherine, la Merricat. Una noia de divuit anys solitària, introvertida i somiadora que cuida la casa i protegeix la seva germana de les xafarderies de la gent del poble. Ah, i també té una caseta a la lluna, «Visc a la lluna, em vaig dir, tinc una caseta petitona a la lluna, per a mi sola», i un cavall alat per anar-hi, i el seu millor amic és un gat anomenat Jonas. I enterra coses al jardí. Sí, és una noia excèntrica i peculiar; m’agradaria conèixer-la. Ella em va fer enganxar a la novel·la des de la primera pàgina, i després tot es va tornant sinistre quasi sense adonar-te’n.

La casa, l’altra protagonista com passa a La maledicció de Hill House, està tancada en un hermetisme volgut. Tot i que gairebé no reben visites i tenen la casa per a elles soles, les germanes son felices netejant-la i tenint cura que tot estigui al seu lloc, com si s’hagués aturat el temps i haguessin quedat ancorades en el passat, quan encara vivia tota la família. I aquest és el gran misteri que plana al llarg del llibre, la mort de tots els que hi vivien, excepte les germanes i l’oncle. Un joc macabre i divertit de resoldre pàgina a pàgina.

 

Les converses entre les germanes i amb l’oncle, que té més llums del que sembla, i després amb el convidat inesperat, sempre et fan tenir la sensació que amaguen alguna cosa molt fosca entre línies. El cinisme de la Merricat talla com ganivets, però tot queda suavitzat per la seva actitud plàcida i innocent, tot i que una mica esquerpa quan cal. Talment com un gat. Crec que s’aconsegueix empatitzar molt amb ella, o al menys jo ho he fet, perquè arribes a entendre per què actua com ho fa. Que té un caràcter complicat? Pot ser, però en el fons, qui no el té?

 

L’última part de la novel·la, quan es precipita el desenllaç, és de les coses més boges que he llegit últimament. Hi ha un canvi radical de ritme, una persecució angoixant, i la casa pren més protagonisme, fent-se més hermètica encara. Llegint els capítols finals un té la sensació d’estar assistint a la creació d’una casa encantada des de dins, i és un punt de vista curiós i esfereïdor a la vegada que he gaudit molt.

Si una cosa m’ha quedat clara després d’aquestes dues novel·les de Shirley Jackson és que l’autora té debilitat, per una banda, per les cases (siguin encantades o no) com a un element amb personalitat pròpia dins la novel·la. Són espais que no només serveixen d’escenari o de teló de fons per als esdeveniments que hi passen, sinó que cobren vida per convertir-se en un personatge més. I per altra banda, les protagonistes femenines, que com l’Eleanor o la Merricat són noies estranyes, amb un peu a terra i l’altre en algun lloc perdut entre els somnis. És fàcil caure en la trampa de titllar-les de boges, però crec que és quedar-se molt curt a l’hora d’entendre unes personalitats com les seves, fràgils però resolutives, amb una manera de fer que potser no és convencional, però sens dubte és coherent amb elles mateixes.

Sherley Jackson

Sempre hem viscut al castell m’ha descobert una prosa senzilla i fins i tot un punt naïf que no té res de senzill al darrere per tot el que suggereix, carregada d’insinuacions, coses a mig dir, ironia, cinisme i un punt de maldat deliciós. I uns personatges femenins encantadors i inquietants al mateix temps amb els quals m’ha resultat molt fàcil identificar-me. Endinseu-vos en les cases de Shirley Jackson, ja sigui Hill House o la mansió Blackwood; si en sortiu, res tornarà a ser el mateix.

Georgina Guixà