Extracte de «Penúltima Parada»

El vagó va gairebé buit. La Marina s’asseu al primer lloc que troba. Obre la bossa i en treu el mòbil per contestar un whatsapp. Després aixeca el cap i mira l’home que té assegut davant seu.
—Miquel! –exclama la Marina— Ets el Miquel, el Miquel Maspons!
—I tu la Marina! Quant de temps sense veure’ns! Sense saber res de tu!
—I tant! Molts anys… —ella calcula de pressa—. Trenta-dos. Fa trenta-dos anys que no ens havíem vist!
Es miren i es queden uns segons en silenci. Es busquen els trets que el temps els ha conservat intactes, amagats darrere les marques dibuixades pels anys. Tots dos parlen alhora:
—No has canviat…
—Estàs molt…
Somriuen.
—Digues, què fas? Com estàs?
—Avui faig d’àvia! —diu la Marina amb un somriure.
Ell s’acosta la mà a l’orella amb un gest significatiu. Ella comprèn. S’aixeca i s’asseu al seu costat.
—Avui faig d’àvia —repeteix mentre li mostra la bossa que du a la mà—. Això és per al meu net que fa sis mesos. Un nen preciós —fa una pausa—. Estic jubilada.
—Jo també. Des de fa més temps que tu, però sense néts…
—I fills?

Maria Enrich

Autora del relat

Sígrid Martínez

Il·lustració

0 comentarios

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *