Il·lustració de Nat Guix. Segueix les seves creacions Instagram

«La vinguda d’Amai-te-rangi, dimoni del cel«, és un relat d’Albert Valls (Menut) i il·lustrat per Nat Guix pel tercer número de la revista Narranación. Esperem que us agradi tant com a nosaltres.

La vinguda d’Amai-te-rangi, dimoni del cel – Narranación 3

Nov 28, 2018 | Relatos, Relatos Revista Capítulo 3 | 0 comentarios

En Joel va mirar al voltant; la llum del seu casc amb prou feines il·luminava les parets de la cova. I si el nadiu li havia dit la veritat respecte al dimoni? I si realment era a l’illa? “Amai-te-rangi ha baixat del cel i, cada nit, els seus esperits s’emporten gent del poble”.

Un altre tremolor. I altra vegada aquella veu sibilant, etèria, que l’eco de les coves feia impossible de localitzar. Es va aturar. Sí, després del tremolor i de la veu, una altra vegada el zum zuuum. Els pèls del clatell se li van tornar a posar de punta: una descàrrega d’electricitat estàtica.

Quan li havien explicat aquella història en un bar de l’illa de Mitiaro, el seu esperit d’antropòleg l’havia dut a endinsar-se en la cova que es submergeix sota el llac Rotonui, llac on els nadius deien que s’havia amagat la dimoni quan havia baixat dels cels, encara no feia un mes.

Altra vegada el tremolor. I el murmuri que rebotava d’un costat a l’altre de les coves; la veu només deia una paraula, diferent cada vegada. Ni l’entenia ni reconeixia l’idioma. Era una veu etèria, fantasmagòrica. I després, el tremolor. I el zum  zuuum. L’estàtica i els pèls de punta.

Es començava a posar nerviós: les històries de com la dimoni es menjava la gent començaven a erosionar-li l’escepticisme, allà sota, envoltat per la foscor d’aquella cova on no veia res més enllà del què li ensenyava el raig de llum del casc. Raig cada vegada més estret i més curt.

Un altre cop: veu fantasmagòrica, tremolor,  zum zuuum.

Zuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuummmmm? Què? El so no s’aturava, com cada vegada.

Els pèls del clatell se li van posar de punta. I els dels braços, i de les cames i els cabells: l’estàtica ara era una descàrrega elèctrica d’una intensitat cada vegada més forta: els dits li tremolaven fora de control, cames i braços se li sacsejaven en convulsions.

Els espasmes es van convertir en dolor, el dolor en agonia; el cor no li va poder aguantar més i va rebentar. La intensitat de la descàrrega va augmentar; el seu cos, que encara es sacsejava,  va començar a treure fum i, molt aviat, fins i tot les parets de la cova es van fondre.

El platet volador emergí a la superfície del llac. S’inclinà buscant el millor angle per enlairar-se i apagà el motor elèctric que el feia surar, activà els motors de repulsió geomagnètica i sortí disparat cap al cel.

Fi

0 comentarios

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *