FRANKENSTEIN

1818 – 2018

Aquest any celebrem, entre d’altres, el 200è aniversari de la primera publicació d’un clàssic mundial de la literatura. Una obra que ha aportat una de les icones més presents en l’imaginari col·lectiu i que, per a molts, va ser la primera creació artística del gènere conegut com ciència-ficció, marcant d’aquesta manera el cànon. Sí, estem parlant de Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Wollstonecraft Shelley, i ens agradaria convertir-nos en el seu monstre al llarg d’aquest article.

El monstre de Frankenstein forma part de la nostra societat com qualsevol altra icona popular, però ens agradaria formular la següent qüestió: coneixem la figura més enllà d’un cap fet de línies rectes, amb una cicatriu al front i dos cargols a banda i banda del coll? El llibre de Mary W. Shelley va fer trontollar molts pilars a la seva època i el tractament arquetípic que planteja continua viu i vàlid 200 anys després. Per tant, sembla obvi sospitar que, amagat entre lletres, línies i fulls, hi ha d’haver quelcom de complex i profund.

Però per entendre l’obra cal entendre l’autora, i per fer-ho, cal conèixer el context en el qual va viure. Els fets que succeïren al seu voltant, des del moment del seu naixement, van marcar la seva personalitat, que va quedar plasmada en Frankenstein.

Mort, soledat i ciència

 

La pèrdua de familiars és un tema recurrent a la vida de Mary W. Shelley. La seva mare, Mary Wollstonecraft, el seu marit, Percy Bysshe Shelley, les seves dues filles… Aquests fets sens dubte la van marcar profundament, i prova d’això és, per exemple, el paral·lelisme amb la mort de la mare de Víctor Frankenstein, que serà el detonant de l’interés del doctor per la possibilitat d’atorgar vida. Per una banda, les teories del galvanisme que llavors començaven a desenvolupar-se, i per l’altra, les pràctiques de robatori de cadàvers freqüents a l’època, van servir a Shelley de pilar on aferrar-se per idear el seu protagonista. L’espurna vital que falta, l’encarregada d’insuflar vida als cossos morts, se li apareix en somnis a l’escriptora, un somni que es repeteix nit rere nit i en el qual la que en aquells anys era la seva única filla, morta pocs dies després de néixer, reviu a la vora del foc als braços de la mare.

Ci&Fi

a) Reflecteix la tecnologia del seu temps.

b) Prediu les conseqüències.

c) Crítica humanista de la ciència.

 

Frankenstein, emmirallant-se en Prometeu i fent servir la tecnologia que té al seu abast, construeix una criatura a partir de fragments de cadàvers i l’imbueix d’electricitat per donar-li la vida jugant, així, al perillós joc de ser Déu. Però una criatura nascuda adulta, sense la generació sexual d’uns pares que li donin afecte i abandonada a la seva sort, és difícil que encaixi dins la societat. El refús constant i l’horror que provoca el monstre converteixen un cor essencialment innocent i bo en un pou d’odi i maldat. La criatura busca comprensió i només troba la crueltat dels homes, i això el corromp i el converteix en un ésser desgraciat i desencantat amb el seu creador i amb la societat en general. Malgrat això, però, la creació de Frankenstein no deixa de ser un súper-home, més alt, més fort i amb una gran capacitat innata d’aprenentatge sense prejudicis que podria haver estat el precursor d’una nova generació millorada d’humans. I vet aquí el dilema: és ètic crear vida del no-res si no la podem controlar?

Per suplir la manca de valors positius, la criatura demana al doctor Frankenstein que li doni una companya amb qui poder compartir la bondat amb la qual havia nascut. Frankenstein, però, es nega a voler emular els déus per segona vegada, i menys encara si és per crear una femella, un ésser que, a més a més, tindrà la capacitat de procrear. La sola idea que dues criatures puguin engendrar-ne altres com ells el fa enrere condemnant la seva creació a l’ostracisme més absolut. Aquí la prudència de Shelley va per davant de la ficció i s’atura abans de concebre una súper-dona que podria reproduir-se i crear una raça superior, amb les conseqüències que podria tenir això per als homes.

Mary Shelley mai critica la tecnologia, sinó l’abandonament del creador que es desentén de la seva criatura.

És viu, és viu!

Estem davant, doncs, d’una novel·la que reflecteix l’autora, el seu entorn i la seva època en diferents àmbits. L’ús i abús de la tecnologia de finals del segle xviii i els dilemes ètics i morals que planteja, la mort intrínsecament lligada a la vida de Shelley i l’anhel d’amor de la criatura de Frankenstein que emula l’anhel d’amor de la mateixa Mary cap a la seva difunta mare, s’uneixen per crear un dels mites més potents de la literatura occidental.

Frankenstein a la cultura popular

Després de l’erupció del mont Tambora va arribar l’any sense estiu, que el 1816 va allargar la seva mà freda i carregada de fam per gairebé tot l’hemisferi nord. Durant aquells dies obscurs i plens de supersticions, en una Europa en la qual la tecnologia era encara a base de gas i carbó, cinc persones van romandre tancades una temporada a la vila Diodati, convidats per l’excèntric Lord Byron. Allà es van dedicar a parlar d’art i explicar contes i poemes de terror, gairebé sempre sota els efectes de l’alcohol, les drogues i els desamors. D’aquella trobada entre tenebres en van sorgir finalment obres com Frankenstein o El vampir de Polidori, una de les llavors que germinaria en el Dràcula (1897) de Bram Stoker. Amb aquesta rerefons, l’obra de Mary W. Shelley semblava néixer condemnada a formar part de l’imaginari col·lectiu i la cultura popular. 

Sens dubte, sobreviure dos-cents anys no és pas fàcil ni gratuït i l’obra ha patit durant tots aquests anys, i centenars d’adaptacions lliures, una degradació del monstre i el missatge.

 

Cada adaptació que ha transcendit ha afegit el seu granet de sorra a la creació de la imatge actual que tots tenim de la criatura. Des d’aquella primera adaptació al teatre, Presumpció, o el destí de Frankenstein (Richard B. Peace, 1823) o el curt Frankenstein (J. Searle Dawley, 1910), produït pel mateix Thomas Alva Edison, fins a l’actual saga d’animació Hotel Transilvania (Genndy Tartakovsky, 2012, 2015 i 2018), ha anat portant el monstre des de la part més humana i turmentada, fins a la més beneita i simple possible en uns casos o la més terrible i cruel en d’altres. Malgrat que al llibre de Mary W. Shelley mai no es fa una descripció física concreta, és, sense cap mena de dubte, la que apareix a El doctor Frankenstein (James Whale, 1931) i la seva seqüela La núvia de Frankenstein (James Whale, 1935) la que defineix la icona estètica que ens ha arribat fins als nostres dies. Boris Karloff amb el seu cap quadrat, una gran cicatriu al front i dos cargols a banda i banda del coll, separa el monstre de l’home i el buida, als nostres ulls, de la possibilitat de ser acceptat. Pot resultar curiós que precisament un dels principals arguments que la novel·la fa servir com a eina per plantejar el problema del rebuig i la soledat, hagi estat botxí del mateix missatge: els prejudicis que esgrimim contra qui sembla diferent.

Al llibre, el monstre de Frankenstein neix càndid i pur, imatge que moltes vegades s’ha interpretat conscientment com a curt de gambals o incapaç. Un fet que funciona perfectament en comèdia: La família Monster (Allan Burns i Chris Hayward, 1964 – 1966), La família Addams (Barry Sonnenfeld, 1992) o l’esmentada saga d’animació de Sony Pictures. Creant un símil simplista amb un altre personatge del terror victorià, seria com recordar Dràcula pel personatge de Barri Sèsam que ens va ensenyar a comptar fins a deu. Però la soledat i el rebuig constant per part d’aquells que, fins i tot sent roïns i menyspreables, es consideren millors, el converteixen en un ésser ple de rancúnia i esperit de venjança. I aquí és d’on treu suc l’altre gran grup d’adaptacions, agafant-se al terror i oblidant-se del camí que el porta d’un punt a l’altre, de la innocencia a la ira.

«El refús constant i l’horror que provoca el monstre converteixen un cor essencialment innocent i bo en un pou d’odi i maldat.»

Però també cal esperar que el monstre segueixi sent adaptat, allunyant-se o no d’aquella criatura nascuda fa 200 anys. És necessari que el veiem recitar poesia a Penny Dreadful, (John Logan, 2014 – 2016), amb l’aparença d’un gos a Frankenweenie (Tim Burton, 2012), amb la boca torta de Robert de Niro a Frankenstein de Mary Shelley (Kenneth Branagh, 1994) o que revisem l’etern Christopher Lee a les pel·lícules «de la Hammer» com La maledicció de Frankenstein (Terence Fisher, 1957) i les seves seqüeles. I ho hauríem de fer bàsicament per dos motius: el primer, perquè moltes són grans obres que aconsegueixen mantenir-lo viu i el segon, perquè en cas contrari ens perdríem pel·lícules com El jove Frankenstein (Mel Brooks, 1974) o les il·lustracions del gran Bernie Wrightson (1948 – 2017).

Un article de:

Javi Fernàndez

Geo Guixà

Il·lustracions:

Mary Wollstonecraft Shelley: Nina Sobrino

Frankenstein: Marc Gonzàlez

Paral·lelisme: Teresa Suau

Narranación #3 – 2018

0 comentarios

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *