Gràcies a Marc González per la il·lustració i la inspiració.

– Encara no, fill. –

Quan el Manel va cridar: «avui no anem a classe!», a tots els hi va semblar bé i jo vaig haver de capitular: tot estava dit i beneït. Ens vam passejar per davant de l’institut alimentant el prestigi que tanta transcendència tenia pel grup. A mi m’importava ben poc, de la colla jo n’era el sòmines i al capdavall, no crec que aquell passeig per fer el fatxenda canviés gaire la meva posició al rànquing de popularitat del centre. De tota manera, que el Manel —el meu millor amic— mantingués el seu grau de líder, exigia fer aquest tipus de rituals.

Amb la feina feta, ens vam desviar de l’edifici principal i vam anar cap a la part del darrere. Allà hi respirava un bosc ple de barrancs, pins i roures; ideal per perdre-s’hi. La dificultat per arribar al cau de cada colla, també marcava l’elit a la qual pertanyia cada grup. El nostre, com no podia ser d’una altra manera, era dels que tenia un accés més complicat; el Manel no hagués permès que fos d’una altra manera. Tenia molt clar que la primera vegada que algú era convidat a venir a una de les nostres sessions alternatives a les classes, havia de passar més por pel fet d’arribar al nostre niu, que per saltar-se un matí a l’institut.

Aquell dia però, el terra relliscava molt. Havia estat tota la nit plovent i entre el fang i les fulles dels maleïts roures, que omplien el terra com una pista de gel, va anar de ben poc que no ens matéssim en saltar el Big pit —com anomenàvem el clot més profund i ample del bosc—. Vam saltar després del conte enrere, però en fer-ho, una part del terra va cedir just quan agafàvem l’embranzida final. Ens va anar d’un pèl que l’impuls no fos suficient per arribar a l’altra banda. Espantats —fins i tot el Manel— vam trobar-nos tots sans i estalvis al marge contrari, també una mica desconcertats. Ningú ho va reconèixer i les nostres mirades no es van trobar en cap moment. En cas d’haver-ho fet, les nostres pupil·les hagueren estat botxí de la nostra valentia. Llavors, vam decidir superar aquell moment perillosament infantil reprenent el camí del nostre quarter general.

Vam arribar a un trencall que m’era desconegut, on hi havia un pal amb dues fustes indicant direccions oposades. En una s’hi llegia «T’escoltaré»; en l’altra: «M’escoltaràs». La colla, sempre per davant meu, va escollir la primera opció entre riures i cops de peu a les pedres. El Manel, repenjant el seu braç dret sobre les espatlles de la Patrícia, va liderar la comitiva, mentre el Lluc cridava tot girant al voltant de la parella, com aquell company de l’heroi que ha de fer-li el camí més distret a base de ruqueries i acudits plens d’enginy. Plantat davant del pal amb aquells estranys indicadors, vaig decidir que jo no tenia ganes d’explicar res a ningú, ja ho feia sovint davant del psicòleg i per primer cop des d’allò de la mare, necessitava escollir el camí oposat. Sol, vaig prendre la meva pròpia ruta:

                    «M’escoltaràs».

El camí feia baixada i aquella paraula ballava al meu cap mentre caminava amb compte de no relliscar una altra vegada. No sé el temps que hi vaig ser, però en arribar a la cova ja era fosc. A dins, una taula esperava pacient un convidat: a mi. Sobre el taulell de fusta hi havia un marc amb una foto borrosa que em feia mal de mirar, amb un adult i un nen passejant de la mà. També hi havia un telèfon beix, antic, amb una roda plena de números i sense fils connectats. De forma instintiva, vaig despenjar l’auricular esperant una resposta, que després d’un temps que em va semblar etern i càlid, va arribar:

                «Encara no, fill. Torna a casa».

I hi vaig tornar.

– Fi –