Va ser la culpa per la seva mort el que em va portar a iniciar el trajecte. Desconec els anys que han passat des de llavors però ara torno a veure el final del camí, la sortida del subsòl, el final del meu viatge. Ara entenc el perquè de la seva mort i a la fi sóc conscient que no vaig matar-lo, tan sols vaig indicar-li que tot havia acabat, que era lliure per descansar.

En un punt del passat que no sóc capaç de concretar, les meves preguntes van ser les que el van fer sortir del seu estat d’abstracció constant. Era un d’ells, era un talp. Els talps, desconeguts per tots els viatgers, són persones que deixen de ser-ho durant el temps que dura el seu viatge. Evidentment es desconeix el perquè del seu estat, de fet es desconeix fins i tot la seva existència. El més desconcertant de tot és que ni tan sols ells saben que ho són. Viuen als budells de la ciutat, on els túnels oberts per l’home són habitats per cucs de metall que anomenem metro. Els humans com a raça, som criatures que desconeixem la humilitat i el respecte. Contemplem les nostres creacions des de pedestals fets de deixalles, acumulades per les creacions dels nostres pares i que lliurarem als nostres fills en un volum més gran i corrosiu. Dins els vagons, on ningú vol conèixer a ningú, amb una senzilla salutació evitaríem que els talps hi visquessin. Esclaus dels viatges onírics, seuen en el seient més solitari i apartat del darrer dels vagons d’un metro atapeït i angoixant, i comencen un viatge que no finalitzarà fins que acabin un passatemps macabre comú en tots ells: la lectura. L’única diferència és el temps que triguin a resoldre l’enigma de qui ha estat el botxí, el temps que el talp vulgui dedicar a viatjar a altres mons o simplement a endinsar-se en els raonaments d’algú que pensa per ell. Quan acaba, amb tota probabilitat hauran passat mesos sota terra. Hauran viatjat d’una parada a una altra sense ser conscients que el món al seu voltant no s’ha aturat per esperar-los. S’hauran anat fent totes les tasques habituals al seu voltant: la neteja del vagó, s’hauran canviat fluorescents esgotats i s’haurà fins i tot pintat parets de les estacions per les quals ha anat passant sense descans. Ara bé, mai ningú els hi ha dit res, perquè al metro mai ningú diu res. Aquest silenci humà cap a ells i com el vagó va repetint com un mantra els sorolls en trobar cada travesser, fa que s’endinsin en un passatemps macabre. Quan a la fi acaben la història que han començat, triguen uns minuts a adonar-se’n que alguna cosa no és com ells esperaven. Les persones amb qui havien de veure’s fa temps que van marxar. Les feines a les quals es dirigien, fa temps que han trobat substitut davant la seva inexplicable absència i el món tal com el coneixien ha fet un salt en el temps sense esperar-los. Pocs talps aconsegueixen relacionar els fets i entendre el que els ha passat. Pocs són els que poden refer-se.

Existeix un cas especial. El rei dels talps.
El dia que el vaig trobar anava a veure a la persona que hagués volgut que passés la resta de la vida amb mi i que segurament no podré trobar mai més. Era un dia en el qual el sol escalfava les emocions i jo respirava amb una felicitat especial per la meva cita. Vaig baixar les escales i vaig deixar enrere l’exterior per pujar en un vagó que casualment semblava esperar-me. Era una hora complicada per la rutina: molt tard pels que van a treballar, massa tard per anar al centre i fer la tornada a temps però molt d’hora per tornar de l’escola o del mercat. Així que només hi havia una persona a part de mi. Jo estava tot just a la porta del vagó i ell ben bé al davant de l’entrada, en línia recta als meus ulls. Vaig saludar-lo.

La seva mirada va travessar-me com si acabés d’encendre el Sol en mig de la foscor absoluta. La seva aparença era la d’una persona que no ha menjat res en molt de temps. Vaig preguntar-li si tenia gana, la seva resposta va ser tant destructora com sincera:

—Fins ara no he recordat que he de menjar. Fa tant de temps que el meu cos no menja ni beu que moriré, perquè també ara sóc conscient que estic viu.

La vida se li va escapar com si fes temps que romania congelada i una part de mi va morir amb ell. Es va desfer en cendra com qui porta mort dècades i en obrir la porta de la següent parada de metro, va ser engolit pels túnels a través de la porta. Només va quedar en el seu lloc el seu passatemps: un llibre gris i que no era ni massa prim ni massa doble. Què passaria si existís una història que mai acabés. Un llibre capaç de no finalitzar mai. On el principi fos l’inici de totes les històries mai inventades i el final només s’entengués com a principi de la següent aventura. Passaria que el talp quedaria per sempre atrapat. No només serien unes setmanes o uns mesos, o fins i tot uns anys, seria per sempre. Oblidaria que ha de menjar, respirar, beure o amar. Viuria a través de personatges totpoderosos i es reencarnaria en un milió d’éssers fantàstics. El seu cos seria només un embolcall, un faristol perquè el llibre es continués reescrivint dia rere dia. Desconec quan de temps ha passat des que vaig obrir el llibre i vaig començar a llegir, però ara algú amb una estranya indumentària i encara més estranya manera de pentinar-se m’ha saludat. Ara sé que moriré, i sé també que jo no vaig matar al meu predecessor però sense cap dubte seré el botxí cruel del meu successor.