Il·lustració de Joan Sallent

«El tren de la bruixa» és un relat de Georgina Guixà i il·lustrat per Joan Sallent (Instagram) pel segon volum de la nostra revista Narranación. Esperem que us agradi molt… ja ens direu.

El tren de la bruixa

Feb 3, 2018 | Relatos, Relatos Revista Capítulo 2 | 0 comentarios

La Nina estava nerviosa, un xic espantada pel que es trobaria allà dins i emocionada al mateix temps. Amb cara de pomes agres, el noi de la taquilla va passar ràpid pels vagons recollint les txes dels passatgers

i després tornà al petit habitacle des d’on controlava l’atracció. El trenet es va posar en marxa al so d’una sirena eixordadora i la locomotora es va endinsar al túnel fosc, augmentant la velocitat a poc a poc. Quan el vagó ple de nens que seguia la locomotora es va perdre en la negror, es van sentir els xiscles esbojarrats de les primeres víctimes de la bruixa. La Nina seia al tercer vagó i de seguida li tocava entrar al túnel.

Les parets de l’interior eren negres com la gola del llop i estaven esquitxa- des de dibuixos grotescos fets amb pintura uorescent groga, taronja i verda. S’hi veien mussols, gats amb el llom eriçat, rat-penats, castells amb torres altes i amenaçadores i barrets punxeguts. Una llum pampalluguejant en- lluernava els passatgers del trenet i la Nina mirava cap a tot arreu per trobar la bruixa; estava preparada per prendre-li l’escombra i aconseguir un viatge gratis. Però quan la va veure la decepció va ser majúscula: un home —o potser era una dona— vestit amb una disfressa vella i bruta d’alguna cosa que no va poder de nir i que duia una màscara de goma atrotinada de pallasso rialler, feia malabarismes amb una escombra petita amb la qual picava els nens al cap. I això era tot. On era la bruixa dels contes que li llegia la iaia? El riure malè c sota el nas ganxut amb la berruga a la punta, el barret de punxa negre,

la mirada àvida de menjar nens, les mans de dits nuosos i ungles llargues, la gepa que li feia el caminar maldestre; res. Enrabiada perquè no va trobar la bruixa del tren que tan esperava, va provar de prendre-li l’escombra al pallas- so impostor encara amb més ganes.

A la quarta volta la Nina encara no havia aconseguit agafar l’escombra, en canvi el pallasso, que ja li havia pujat la mosca al nas amb aquella nena tan insistent, li va prendre la goma que li lligava els cabells en una cua de cavall i la va despentinar tota amb l’escombra. La Nina, que malgrat tot s’estava di- vertint amb la situació, es va adonar que només li quedava una volta per aga- far la maleïda escombra que se li resistia. El tren va entrar per última vegada al túnel, i mentre el pallasso estava distret atonyinant el cap dels nens del vagó de davant, la Nina es va aixecar, tot i que sabia que no ho podia fer, va estirar-se cap endavant i allargant molt el braç… Per ! Ja la tenia! Li havia costat cinc voltes, una bona panadera del pallasso i el cap ben despentinat, però havia triomfat. Va baixar del trenet i va córrer cap als pares, que l’espe- raven pacientment. El pare, rient, li va dir que amb la cabellera despentinada i l’escombra a la mà l’agafarien a ella per fer de bruixa, i la mare li preguntava què havia passat mentre mirava de domar-li els cabells. La Nina, però, ja es posava a la cua per gaudir del premi ben merescut. Els pares es van fer una mirada còmplice mentre veien com la seva lla tornava il·lusionada al tren de la bruixa. Tocaria esperar una altra estona.

Aquesta vegada el repte era més gran; la Nina s’havia proposat prendre-li la màscara al pallasso de pega. Si no hi havia bruixa, tampoc hi hauria pallas- so. Va tornar el ritual de les txes, però a ella se li va apropar l’home disfressat per reclamar-li l’escombra. S’hi va resistir rient amb malícia i li va dir que li tornés la goma dels cabells a canvi de l’escombra. Van fer l’intercanvi i el pallasso va moure la mà plana d’un costat a un altre amenaçant la Nina. La locomotora començà a moure’s de nou i ella va deixar passar la primera i la segona volta sense fer res, rient i amagant-se de l’escombra i contemplant els dibuixos lletjos de les parets. A la tercera volta va fer un primer intent d’aga- far la màscara, però el pallasso va passar de llarg del seu vagó i se li va escapar. Només quedaven dues voltes. Van entrar de nou al túnel i aquella vegada se li va acostar prou; era el moment. Dreta al vagó, la Nina va abraonar-se al pa- llasso i li va arrencar la màscara.

De sobte, els crits barrejats amb rialles que sortien de dins el túnel es van convertir en xiscles d’horror i plors. La Nina tenia la careta de pallasso a la mà i la mirada clavada en qui havia sortit de sota. Era una dona molt gran, amb el nas ganxut, la berruga a la punta i la mirada àvida de nens. El barret punxegut era igual que el de les bruixes dels contes que li explicava la iaia. Al cap d’un moment els crits van callar i es va fer el silenci. Els pares, espantats, esperaven que sortís el trenet per en lar l’última volta del viatge, però no va sortir; la locomotora amb els seus vagons de joguina van anar a aturar-se en una estació més enllà del tren de la bruixa i el parc d’atraccions.

Davant de la gran portalada d’un castell amb torres altes i amenaçadores s’hi havia aturat el trenet. Un grup d’ogres boteruts van agafar els nens com si fossin sacs de patates i els portaren a l’interior del castell tot remugant per- què els marrecs no paraven de cridar. Els van tancar en una gran gàbia de ferro, que van deixar al rebost. A la cuina, plena de prestatges atapeïts de pots i saquets amb continguts escabrosos, la bruixa feia recompte de tots els nens que havia pres mentre remenava una olla grossa i negra que feia xup-xup da- munt del foc i rosegava, distreta, un ditet blanc i tendre.

Georgina Guixà

Autora del relat

Joan Sallent

Il·lustració

0 comentarios

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *