Il·lustració de Nil Morist. Segueix les seves creacions al seu web o Instagram

“El retrobament del lament” és un relat de Marc Mateu Salat pel segon volum de la nostra estimada revista Narranación i il·lustrat per Nil Morist. Ja ens direu què us sembla. Compartiu i comenteu, que ens ajudeu molt! I, sobretot, visiteu les planes d’aquests dos artistes, que valen molt la pena. Una abraçada

El retrobament del lament

Mar 6, 2019 | Relatos, Relatos Revista Capítulo 2 | 1 comentario

Quan era petit, cada d’any me n’anava una setmana a Irlanda a uns petits campaments d’hivern, amb els meus tres germans i els meus cosins. Érem molts i vivíem tots junts a una casa dels afores amb els pares i tres cabres. Allí sempre compartíem habitació, en lliteres de tres, i rèiem molt i era encara millor que les colònies de l’escola, on no coincidíem mai.

L’any 93 no van venir i hi vaig anar sol, no recordo per què. Tenia 11 anys. En aquella ocasió no coneixia pràcticament ningú i em va tocar compartir habitació amb una colla de desconeguts que eren tots amics i fins i tot companys de classe. Eren de Perelló de la Plana. Jo era tímid, sensible i més aviat badoc, i la meva arribada a lloc ja va ser un mal presagi.

-Tu, virolles, no seràs pas marica!?- em va dir un d’ells només entrar.

Ni sabia què volia dir virolles ni tampoc marica, aleshores. Però no, no n’era pas. Era una excusa com qualsevol altra i podria haver sigut qualsevol tret de la meva personalitat el que hagués provocat la mofa. Les ulleres, l’accent, l’actitud… En vaig tenir prou amb uns minuts per veure que aquell grup tenia un líder natural i la resta simplement l’imitaven, de pura inèrcia, i no era prou conscient de fins a quin punt m’amargaria aquell viatge. Es fotien amb mi per qualsevol cosa, i com que la meva actitud més aviat era de submissió, cada cop eren més fills de puta. A poc a poc, la convivència es va anar fent insuportable fins al punt que jo ja no podia dormir i em passava les nits en vetlla mirant al sostre, temorós que en qualsevol moment pogués passar alguna cosa horrible. “Et farem el submarí!” em deien. Tampoc sabia què era, el submarí, però hagués preferit saber-ho, perquè el desconeixement va fer que m’imaginés horroroses tortures sense rostre, molt pitjors que qualsevol cosa coneguda.

Us diré una cosa: sovint, les agressions i els abusos no han d’haver ocorregut realment per deixar marca, n’hi ha prou amb haver-los imaginat. O temut. La diferència és poca. I la mirada… Bé, les mirades de la gent malvada s’assemblen sempre. De fet, diria que em semblen totes iguals. No recordo gens com va acabar tot, com si els records dels dies posteriors s’haguessin evaporat, o amagat rere una densa boira. El que sí que sé, i és curiós, és que al cap dels anys me’ls vaig anar trobant a tots menys a “Ell”. No el vaig veure mai més. No vaig oblidar mai el seu nom, però. El vaig cercar per les xarxes socials, i res. Vaig arribar a dubtar de la seva existència. El que és evident és que això em va fer desenvolupar un pànic irracional al contacte humà i fins i tot a les lliteres, com vaig descobrir més endavant després de molts anys i molts psicòlegs.

Vint-i-quatre anys després, l’any 2017. Era un diumenge a la tarda i jeia avorrit però intranquil al sofà, i vaig sentir la necessitat d’escampar la boira. No estava fi. Arrossegava angoixes i obsessions, i sovint les parets em queien a sobre. Vaig agafar el cotxe i vaig anar voltar lluny del centre, escoltant música i amb el cervell bullint. El canvi climàtic. La Sònia. La feina. La Sònia. És novembre i no fa fred. Vull un durum. La Sònia. Qui sóc? Tornarà mai la pau? La Vall d’Aran, l’olor d’adob i vaques. I si surto del cotxe i començo a metrallar el personal? Taxi Driver. Un dia em vaig fer una cresta semblant a la del Travis Bickle. Per què tinc aquests pensaments? Els té tothom? Mentre divagava sense rumb, vaig arribar a la rotonda que connecta Perelló i Costafreda i vaig endevinar la silueta d’un paio al Pont de Sant Cristòfor. Estava agafat a la barana per la part de fora i vaig intuir que es volia llançar al buit, perquè sinó no tindria cap sentit ser a l’altra banda. Vaig aturar el cotxe força lluny, sense apagar-lo, vaig abaixar la música. Ell em va veure i es va girar. Era tard i no hi havia ningú més als voltants, ni tan sols soroll de trànsit. Devien ser ja quarts de dotze. Us he dit que totes les mirades terrorífiques són la mateixa? Doncs ho segueixo pensant. Però d’entre totes, quan aquell home em va mirar fixament vaig reconèixer la seva fins i tot abans de ser-ne conscient. Juraria, però, que ell a mi no. Va ser estranyíssim, vaig sentir una forta pressió al pit. Després de fitar-nos durant uns segons interminables, va mirar avall i es va deixar caure fins a esclafar-se a les roques de la llera del riu Ros. Croc. Va ser un cop sec i esgarrifós. Tampoc l’oblidaré.

No sabria gaire dir-vos què vaig fer just després, però no vaig xafardejar l’escena. Vaig reprendre la marxa, vaig apujar un altre cop la música i va sonar “Wicked game”, de Chris Isaak. Collons. El romanticisme i la truculència casen grotescament bé. Mentre conduïa de camí al durum i passava tot una mica a càmera lenta, em va venir al cap la imatge d’una llitera caient infinitament des de l’espai fins a un forat sense fons, fent giragonses. CROC. La Sònia ja no m’escriurà. No fa gens de fred per ser novembre.

FI

Marc Mateu Salat

1 comentario

  1. Josep

    Molt bo i molt inquietant.

    Responder

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *