El mirall - Laura Domingo i Joana Sardà

«El mirall» és una història de Laura Domingo i il·lustrada per Joana Sardà pel número 4 de Narranación, que podeu trobar, llegir o consultar aquí.

Cada matí, com si el seu cos estigués programat, es despertava a la mateixa hora. Ja no li calia dormir tant com abans. I aquell matí no va ser diferent. Va obrir els ulls. Lentament i tremolosa la seva mà arrugada va palpar la tauleta de nit i va engrapar les ulleres. Se les va posar. Una claror tímida es filtrava entre les persianes encallades pel pas del temps. El tènue nevar de la pols el va hipnotitzar durant una llarga estona. Va encendre el llum. Tot continuava com sempre un dia més: les flors de les parets empaperades pansides per la humitat, la calaixera massissa amb els canelobres d’argent ennegrit i el mirall que, davant seu, li regalava aquella trista i desolada figura vigilada per la creu de la paret. Va sospirar. Allò el va deixar gairebé sense alè. Amb una voluntat apagada, va incorporar-se i, amb l’ajuda del bastó, pas a pas, va aconseguir arribar a la cadira on reposava, arrugada, una faldilla empolsada i una brusa esgrogueïda. Amb l’esquena encorbada es va apujar les mitges atrapant els pocs pèls que li quedaven, i es va posar els sostenidors amb la copa buida de pit. Es va vestir, a poc a poc, sense pressa, assaborint el breu ritual diari. Amb una mà al bastó i l’altra a la paret, va aconseguir arribar al lavabo de rajoles amb detalls florals i olor de claveguera. Es va deixar caure sobre la tassa; ja gairebé no es mantenia dempeus. Aquell matí tampoc havia tingut sort: només dues doloroses gotes. Va obrir l’aixeta i va passar-se les mans humides per la cara tacada i solcada pels anys. Va agafar l’ampolla de litre de colònia, va mullar-se les mans i es va perfumar amb aquell líquid groc i ranci. Va agafar el pintallavis i va fer lliscar, tremolosament, la barra de color vermell pels seus llavis, dibuixant un somriure nostàlgic en aquella boca desdentada. Després, sense traça, es va empolsar el nas i les galtes. Es va mirar al mirall. Aquell reflex el tranquil·litzava i es va sentir viu de nou. Amb una veu ronca i trencada es va dirigir al reflex i va dir-li amablement:

—Bon dia, amor meu.

***

—Le acabo de decir. Hace una semana que no le he visto el pelo —va dir la veïna de mala gana. Tenia un accent sud-americà.

—Sap si el senyor tenia família? —va preguntar el mosso.

—¿Cómo? ¿Si tenía familia? ¿Cómo quiere que lo sepa? Yo nunca he visto a nadie entrar en ese antro que apesta a viejo. ¿Alguna cosa más? —la dona ja tancava la porta.

—No, ya está. Gracias por su colaboración.

Els dos mossos es van mirar. Només els quedava una opció. No era el primer cop que ho feien. Es van posar una mascareta. Un d’ells, el més corpulent, va fer una petita embranzida i, al segon cop, la vella porta va cedir sense gaire oposició. Van entrar. Un aire putrefacte els va bufetejar. Tot era fosc; només un fil de llum entrava al passadís, venia del menjador. Van entrar a la sala i es van quedar uns instants muts intentant comprendre el què estaven veient. Les parets de la cambra estaven totes cobertes de centenars de miralls de mides i formes completament diferents: grans, petits, quadrats, ovalats, de peu, de mà, de paret, amb marcs de flors, sense marc, daurats, de fusta… Tot es reflectia infinitament en totes direccions. La llum que penetrava per la finestra també rebotava per tot l’espai i creava una atmosfera confusa i inquietant. Però allí van trobar el què estaven buscant. Al centre del menjador, sota l’aranya de llàgrimes de vidre, hi havia una taula elegantment parada per a dues persones. Un centre de flors seques i dos canelobres dividien la taula en dos. Per uns instants els dos homes es van sentir com si estiguessin profanant un espai sagrat. Un d’ells es va acostar al cadàver que restava assegut, inert, del què es desprenia aquella fortor vomitiva. El cos de l’ancià, consumit pels dies, vestia una brusa esgrogueïda i una faldilla de flors. Just davant seu, a l’altra banda de la taula, seia, imponent, un mirall. El reflex regalava al seu amfitrió un somriure tranquil i serè. Almenys el vell no havia mort sol.

3 Comentarios

  1. Celia

    Una realitat trista explicada de forma molt original. Felicitats!

    Responder
  2. Celia

    Reflexa una realitat trista, però d’una forma molt original. Felicitats!

    Responder
  3. KVW

    Un final soprenent. Molt bona feina!

    Responder

Enviar un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *