Extracte de «El mirall»

Cada matí, com si el seu cos estigués programat, es despertava a la mateixa hora. Ja no li calia dormir tant com abans. I aquell matí no va ser diferent. Va obrir els ulls. Lentament i tremolosa la seva mà arrugada va palpar la tauleta de nit i va engrapar les ulleres. Se les va posar. Una claror tímida es filtrava entre les persianes encallades pel pas del temps. El tènue nevar de la pols el va hipnotitzar durant una llarga estona. Va encendre el llum. Tot continuava com sempre un dia més: les flors de les parets empaperades pansides per la humitat, la calaixera massissa amb els canelobres d’argent ennegrit i el mirall que, davant seu, li regalava aquella trista i desolada figura vigilada per la creu de la paret. Va sospirar.

Laura Domingo

Autora del relat

Joana Sardà

Il·lustració

3 Comentarios

  1. Celia

    Una realitat trista explicada de forma molt original. Felicitats!

    Responder
  2. Celia

    Reflexa una realitat trista, però d’una forma molt original. Felicitats!

    Responder
  3. KVW

    Un final soprenent. Molt bona feina!

    Responder

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *