Il·lustració de Jordi Cortés. Segueix les seves creacions a Behance

«Deslocalització» és un relat de Josep Pelfort, escriptor i també traductor d’entre d’altres, la tetralogia dels llibres oblidats de Carlos Ruíz Zafón. La il·lustració és obra de Jordi Cortés.

Esperem que us agradi, comenteu-nos què us ha semblat i compartiu!

Deslocalització

Feb 3, 2018 | Relatos, Relatos Revista Capítulo 2 | 0 comentarios

Corre sense parar. No sap on va, ni tampoc quanta estona podrà mantenir el ritme. Corre per sentir-se viu.

Trepitja, aquí i allà, herbes estranyes que no coneix. Els matolls s’entrellacen amb les marques desdibuixades d’allò que, fa anys, van ser terres de conreu. Tot sembla un sotabosc inacabable, que ocupa les planes, que s’enfila pels turons. No hi ha arbres. Com un home grotescament pelut, amb el borrissol del clatell que se li escampa esquena avall, per la part de sota, i que es barreja amb els cabells abundosos del cap, per la banda de dalt. Al mig i a les vores d’allò que foren camps, s’hi veuen ara plantes sense nom que creixen amb força al costat d’algunes clapes porugues de blat o d’ordi, vestigis del passat. El paisatge rural no es mostra devastat o estèril, com vaticinaven fa temps les profecies més apocalíptiques, sinó simplement com un espai ufanós i caòtic que ha proliferat desordenadament, com un càncer. Els camps d’abans s’han convertit en selves en miniatura, que s’arrengleren l’una al costat de l’altra.

Quan el dia és tot just una llum tènue, els drons ja s’enlairen i sobrevolen els camps. Es mouen seguint unes rutes precises, i deixen anar un brunzit persistent que s’escampa per tot arreu. És l’únic so que es pot percebre. No hi ha rastre de cap ocell en aquest món silenciós, mig abandonat. Però ara –pensa ell, que es nota els batecs de la sang a les temples, a les orelles–, no saps mai què pot passar. Els senyals de la natura que havia après a identificar ja han deixat d’existir.

Deu fer una dècada que el Comitè de Salut Pública, «en benefici del medi ambient i per tal d’evitar l’extinció de l’abella silvestre», va tirar endavant el projecte de la pol·linització amb drons a gran escala. El cas és que, fet i fet, ningú no va saber mai qui se’n beneficiava, d’aquell avenç que es va presentar com l’única manera de preservar el medi natural. La gent sospitava que la indústria agroalimentària faria servir aquests artefactes per experimentar l’eficàcia de noves llavors transgèniques. Unes llavors que, segons s’afirmava, tindrien una resistència inimaginable en tota mena de climes, i que havien de permetre un ús més racional, rendible i automatitzat de les explotacions agrícoles. De mica en mica, però, tot es va anar convertint en un conglomerat vegetal indestriable, incontrolable. I va ser aleshores que els experts van aplicar-hi, també massivament, una nova generació d’herbicides que havien de mostrar-se tant o més poderosos que les llavors escampades a tort i a dret, i que havien d’erradicar el creixement d’aquella selva angoixant.

Arriba, amarat de suor i amb el cap tèrbol, a un mas mig enrunat. Hi busca un racó per descansar. Es posa a la boca, d’esma, un parell de pastilles verdes, un altre invent del Comitè (destinat, en aquest cas, a eliminar la fam del món a través de la producció sintètica d’aliments). Però gairebé no té temps d’empassar-se aquelles píndoles. El primer dels gossos salvatges que ha entrat al mas se li ha abraonat al damunt i li ha clavat els ullals al coll. Un cop a terra, les altres bèsties li han queixalat les mans, la cara, els ulls. Ara, sense pressa, es dediquen a esqueixar aquell cos inert.

0 comentarios

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *