Il·lustració de Xavier Gabriel. Segueix les seves creacions a Instagram

“Bighands”, és un relat de Toni Llena i il·lustrat per Xavier Gabriel i que podeu trobar al tercer número de la nostra revista, Narranación. Per tal de submergir-vos de ple a la lectura d’aquest fantàstic relat, us recomanem que escolteu a cada capítol la cançó que li dóna nom. Aquí us deixem la llista:

Bighands

All of me

La petita Eleanora s’ha fet gran. És tota una dona i canta com el dia que la vaig conèixer a Brooklyn. En Joe i jo tocàvem al carrer i aquella nena esprimatxada, amb trenes i una mare molt jove em va dir:

—Hey, Bighands! Ens podries ajudar amb les teves manasses a pujar tot això? El teu amic també pot venir.

Tot allò era una taula, dues cadires, un llit, quatre caixes i un parell de maletes que el transportista havia descarregat davant la casa del costat de la meva.

Avui toquem a la inauguració del club que hem obert amb en Joe. Va penjar la guitarra i em va proposar que fóssim socis. Ell s’estarà al club i jo aniré fent bolos. Mentre els meus dits llargs enganxats a les mans grans i al cos gegantesc seguiran imaginant que el banús del diapasó és el cos remolós de la dona que, en comptes de amb trenes, ara es guarneix el cap amb flors blanques. A vegades tinc sort i em diu:

—Hey, Bighands! Treu-me la música que encara em queda dins!

Billie’s blues

  Corre, corre Billie. Sempre amunt i avall. Lliure, delerosa del desig aliè, ancorada a un paradís fugaç. Corre, corre Billie. La de les visites fugisseres i les desaparicions eternes. Corre, corre Billie. I, de cop, un dia o una, nit una trucada:

—Hey, Bighands! Encara te’n recordes de la vella Billie? Treu-me d’aquí, d’on sigui que ara mateix estigui! Salva’m! Em sents Bighands?

Corre, corre. Corro. No sé com et trobo, no sé perquè et busco. Sé que el teu amor durarà  el que puguis aguantar el mono. I llavors, corre, corre, Billie, m’oblidaràs.

—Hey, Bighands! Treu-me la música que encara em queda dins!

Strange fruit

Hey, Bighands! Em repeteixo un cop i un altre. Com m’agradaria sentir la teva veu encara que fos de lluny, olorar les magnòlies dels teus cabells i assaborir-te els racons. Com m’agradaria acompanyar-te als els teus bolos d’estrella que surt per la televisió i escanyar el teu camell, Billie. Quants contrabaixistes has tingut, Billie? Sóc gelós de tots, i dels saxofonistes i dels trompetistes, dels guitarristes i dels bateries, dels mànagers, dels representants, dels  cantants i del darrer cambrer del qual t’has encapritxat. Ara et diuen Lady Day però per a mi encara ets la petita Eleanora, la que va gosar interrompre el gegant del barri i domesticar-lo per sempre.

Stormy Weather

El telèfon insisteix, en Joe l’agafa i dubta abans de passar-me’l. Per la cara que em fa endevino el motiu de la trucada. Se sent tant lluny, la veu que em demana, que dubto si respondre. És una dona gran que treballa de netejadora en una pensió de mala mort a l’altre punta de la ciutat. Em diu que has tornat. Com sempre no m’ho has dit. Pobre Bighands, que esperaves?  Demana per mi, segueix la vella, vol que la rescati el seu amic Bighands. No hi hauria d’anar, no s’ho mereix. Plou, diluvia, és tard. En Joe amb la cara paga però em tira les claus del cotxe. Condueixo sota la pluja, aparco a l’altre costat del carrer i travesso apressat. No veig el Cadillac vermell que se’m tira a sobre. Poso les mans sobre els guarniments d’acer. No recordo res més fins al cap de tres setmanes a l’hospital.

Solitude

Surt al diari, sí. Tard o d’hora havia de passar. El club és ple a vessar. A l’esquerra de l’escenari hem penjat el vell contrabaix il·luminat amb llums de neó. Poca gent s’hi fixa, menys gent sap què significa. Tothom em demana que els serveixi cervesa de barril. És un dels grans al·licients del local. Tots m’animen i em deixen bones propines si no n’aboco ni una gota. Els alegra el dia veure un home gran, envellit, i amb unes pinces per mans, servir grans gerres de cervesa sense vessar-ne gens. En Joe m’anima i em diu, cada nit, que gràcies a mi, ens farem rics. Jo somric. No li parlo de com enyoro el tacte de les cordes de tripa damunt el diapasó, de la fusta arrodonida i de les vibracions que se m’escampaven pel cos. Tampoc del tacte de la pell de l’Eleanora, de la Billie, de la Lady Day. En Joe va fins el jukebox, hi fica unes monedes i deixa que torni a viure per uns minuts.

 

Fi

Aquí podreu escoltar el relat en l’àudio que vam enregistrar per la presentació del número 4 de la revista, amb la música de Billie Holiday de fons creant l’atmosfera que es mereix aquesta història preciosa i melancòlica.

Comenteu-nos què us ha semblat!

1 comentario

  1. Montse Medalla

    M’ha agradat molt, aquesta modalitat de “audiolectura”. Felicitats!!!

    Responder

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *