No m’agraden els insectes. Són les restes que la Natura ens ha deixat com a record. Són els únics que se’ns apropen aquí baix als túnels, passejant-se amagats i en silenci. Per a molts, són el lligam a un passat llunyà, quan compartíem la superfície amb la resta d’éssers vius. Per a mi, només són un estímul que em retreu a l’escola i a les classes de religió, una merda del tot avorrida. Ja ho sé, això és blasfèmia, però en els meus pensaments ho puc fer. Fa temps que no em sento culpable com quan era un marrec. No aniré a visitar a un Roure per demanar el seu consell. De fet, només hi ha una cosa que em faci més mandra que visitar a un d’aquests clergues i és fer aquest viatge.

Es tracta del meu avi, que tot sigui dit, és un dels Roures més antics de la nostra comunitat. El vell marxa. Ha arribat el seu moment i s’acomiada de nosaltres. Segons ell, des que els pares van morir sóc el seu únic familiar proper. La paraula “familiar” em fa grinyolar el cap, ja que és un dels mots més anacrònics i antics que es poden fer servir. I a sobre, em veig obligat a assistir a la cerimònia de comiat; ho trobo del tot exagerat. Però la cosa no acaba aquí, l’avi m’ha deixat un paquet de papers escrits, de cartes, suport que només coneixia també per l’escola, en aquest cas per les classes d’història antiga. En elles, escriu una mena de memòries que vol que conegui abans del comiat. No ho acabo d’entendre, si són les seves memòries, per què les ha d’escriure? Per què en un suport tan físic? Per què no ho deixa enregistrat en un cervell personal electrònic, com una persona normal faria? Si no ho comparteix a la xarxa, de quina manera pretén que la gent el valori? Per mi és un misteri, pobre vell. Quan li vaig explicar a la Núria, les bromes van durar dies. Finalment, també s’ha apuntat al viatge, la Núria vull dir. Diu que no es vol perdre la meva cara quan reculli la caixa amb les cendres de l’avi.

Bé doncs, aquí estem: ella amb el seu batut a la barra del vagó i jo assegut, dec fer una fila espantosa. Per sort, ningú es fixa en ningú, o en cas contrari, em veurien embadalit i amb un plec de papers a la falda, mirant una aranya que surt d’entre els coixins. Com ja he dit abans, odio els insectes, tot i que de fet, diria que els aràcnids no ho són. Però m’és igual, he decidit que aquesta bèstia de vuit potes s’esperarà fins que jo acabi de llegir, serà divertit que algú comparteixi el meu patiment. La tancaré fent servir el tap cilíndric del cartutx que el vell home ha escollit per fer-me arribar les cartes; és transparent i podré anar veient a la bèstia suplicant clemència des de dins. La Núria no em fot ni cas, de fet mai li han agradat aquests espais plens de coixins que posen als vagons, prefereix la part de la barra. Diu que allà és més difícil tenir contacte amb algú, i té raó. A més a més, diu que estirada a terra s’adorm i no es concentra prou bé en el seu terminal. Jo sé que la veritable raó és que a la barra està més a prop del sortidor d’oxigen i de la zona d’estètica. Bé, és igual, no m’importa mentre estigui al mateix vagó que jo. I si ho rumio prou, tampoc m’importa que marxi, només som parella i ja se sap que això no és precisament un vincle especial.

Serà millor que comenci la lectura, amb la poca pràctica que tinc, m’hi estaré bona part del viatge i quan acabi faré unes ulleres imperdonables. Quina vergonya només de pensar-hi.

Carta I

Jaú, aquest és el teu nom. Abans els noms tenien un significat i atorgaven per si mateixos un grau de respecte i lligam. El teu pare es deia Jamé i per molt que et sorprengui l’estimava, com també t’estimo a tu. Sé que no és pas un bon començament, si tenim en compte que t’escric amb paraules antigues, escrites a mà en papers obsolets i sobre sentiments que pertanyen al passat. Estic segur que a hores d’ara, ja et deus estar plantejant abandonar la lectura, però et demano, si us plau, que em donis una oportunitat. El meu nom és Jaume, i el teu pare va ser el darrer fill biològic. Després d’ell és quan va venir la primera generació de fills assignats i des d’aleshores, el Consell de Roures és qui s’encarrega del control de densitat de població dels túnels, de la programació i assignació de nous nascuts i, evidentment, de l’esterilització i definició del seu sexe. Com molt bé deus aprendre a l’escola, aquest mètode ens assegura la supervivència i sobretot, l’equilibri entre els nostres recursos i les nostres necessitats. Però per a mi, que vaig tenir uns pares i un fills de sang, em va provocar una esgarrifança de la qual no vaig ser capaç de recuperar-me fins que no passaren molts anys. La nostra medicina i la nostra alimentació garanteixen una esperança de vida molt alta, que sumada als controls del Consell, fan que els habitants dels túnels ens coneguem tots i des de fa molt de temps. Al contrari que jo, els joves esteu molt més preparats i educats per sobreviure els anys que siguin necessaris en aquest entorn. La nostra religió, amb els Roures com a guies, també s’encarrega de mantenir la societat en constant moviment per tal que no ens avorrim ni ens plantegem possibles canvis a llarg termini, i això és bo. Tot el que surti d’aquest camí prudent és pecat, però jo sóc vell, molt vell. I estic avorrit, molt avorrit.

Jo sóc un dels que va participar en la redacció de les normes i de l’actual pla d’estudis. En ell es cuida molt que tots vosaltres quedeu aïllats de la pena per la vida, també de la mort. No hi ha lligams, no hi ha necessitats humanes més enllà de la convivència. No necessiteu res més que allò que us recomanen periòdicament des dels vostres terminals i mai abans que la quantitat necessària per cobrir aquesta demanda estigui del tot garantida. No teniu pares biològics com jo els vaig tenir, tot i que teniu diferents tutors. No teniu parelles afectives, tot i que teniu companys assignats segons els vostres percentatges d’afinitat, que van variant. No tindreu mai fills als quals cuidar, tot i que tindreu nou vinguts assignats sota la vostra tutela, però als que no veureu créixer més enllà del que està marcat per llei. I per aquests motius, tu no recordes al teu pare com el recordo jo. Però no som immortals i podem morir.

El nom del teu pare era Jamé, que en la llengua dels túnels, vol dir: fill de Jaume. Amb el pas del temps, cada cop hi penso més i sé que em repeteixo com el vell que sóc, però és que el trobo a faltar. El teu pare, el meu fill, va morir en un desgraciat accident i malauradament, jo el vaig sobreviure. Aquest fet i l’antiguitat dels meus records, han anat creixent dins meu, fent-se més grans que la meva fe i em veig, per tant, obligat a retirar-me. Vaig fer la meva proposta formal al consell, i l’han acceptada. Fa molts i molts anys que abandonàrem la superfície i Jaú, estic cansat.

Jaume

Vaja, el vell està pitjor del que pensava. Realment necessita acomiadar-se i cedir el seu lloc a un nou fill. Parla del meu pare i fa molt temps que no hi pensava, la veritat. De fet mai hi penso en el passat. És una ximpleria, per què ho hauria de fer? Suficient complicat és estar al dia de tot i mantenir la teva popularitat. Sembla mentida que ell sigui un membre tan destacat del consell; amb aquestes debilitats que mostra, sembla talment que no tingui estudis. És que a la seva joventut no els hi ensenyaven què està bé i què no? Donar tanta importància a l’individu em sobta i ni tan sols estic segur que no pugui ser un incompliment de les lleis socials dels túnels. Què n’opines tu, aranyeta? Em sembla que vols sortir i caminar sola. Caçar arriscant la teva vida sense tenir en compte si hi ha més bèsties com tu al nostre vagó. Per a tu no té importància si una germana teva està ara mateix morint-se de gana o perpetuant la vostra miserable espècie. Pot ser tu i jo, aranyeta, ens hem de comportar de la manera en que ens han programat i prou.

La Núria em mira i riu divertida veient-me parlar amb tu. No sé si les aranyes podeu riure o no, però t’asseguro que quan ella s’avorreixi de canviar de pentinat o de color d’ungles, aprendràs a plorar. Si més no, per demanar clemència per la teva vida petita, doncs tenir vuit potes és un fet massa diferencial que convida a practicar alguna mena d’amputació. Seguim.

 Carta II

La nostra existència és feliç i despreocupada, però paguem un preu molt alt. Jaú, tu mai has sentit el sol a la cara, i no ho faràs fins que arribi el teu comiat. La nostra religió ens aconsella fer precs al Sol i així els fem, però com saps és només la veneració a una imatge de l’astre real que il·lumina els dies de la superfície. Has de saber que abans del nostre comiat, se’ns permet una visita al bosc dels antics, a l’exterior. Allà és on després del nostre descens, van reunir-se els grans savis de la natura per organitzar la superfície i restaurar-la després de la nostra acció irresponsable. En el moment d’escriure aquesta carta jo ja he fet aquest viatge. La meva intenció és explicar-te-la, tot i que com saps, estaré pecant. Crec que és molt important que ho coneguis si vols entendre el que pretenc sigui la meva tercera carta. Et demano, si us plau, que tot i tenir l’opció i sobretot, una més que possible manca de paciència, respectis l’ordre i llegeixis el que et narraré a continuació.

Érem un grup de quatre: tres dones i jo mateix. Els Roures dels quatre pobles ens van reunir el mateix dia, ja que junts visitaríem per primera i darrera vegada el Bosc dels Antics. Elles eren més joves que jo. Segons tinc entés, és habitual que les dones vulguin accedir al seu comiat abans que els homes. Em va semblar del tot estrany quan vaig intentar comparar-les amb noies més properes a la teva generació, ja que esperava veure-hi una gran diferencia, que finalment no vaig trobar tan gran. Aquelles tres dones no parlaven, sentien o s’expressaven segons jo m’esperava. Creient-les més a prop del món que jo vaig conèixer a la meva joventut estaven, en canvi, molt lluny de mi. Esperava veure’m entre hereus d’un món que vosaltres, els fills assignats, només coneixeu per les classes de religió, però entre aquestes dones, em vaig trobar igualment sol.

Disculpa’m per la meva incorregible capacitat de digressió: prossegueixo. Ens van reunir en una sala amb només dos accessos i, com sospitaràs, per un d’ells és per on havíem entrat a l’estança, l’altre per on sortiríem a la superfície. No hi havia cap indicació ni cap altra persona a banda de nosaltres. No hi havia cap pauta o cap protocol, però tots vam tenir molt clar què havíem de fer. A sobre d’una taula al mig d’aquell lloc hi havia una roba poc comuna amb la que ens vam vestir per l’ocasió. No eren robes que estiguessin a la moda, d’això em vaig adonar fins i tot jo, però eren les robes necessàries per sortir a l’exterior. La superfície està governada per la Natura i actualment la concentració d’oxigen és més elevada que en les profunditats. Si sortíssim sense protecció a les vies respiratòries, el mateix element que ens dóna vida ens mataria. Cal afegir, que tampoc la nostra pell sobreviuria a la radiació, ja no estem acostumats a rebre els rajos vitals del Sol, o com a mínim, no del veritable Sol. Desconeixem també com han evolucionat els virus i altres agents infecciosos, tant a la superfície com a casa nostra, cosa que podria esdevenir un greu problema per tots plegats.

Un cop vam estar preparats i molt més nerviosos, la segona porta es va obrir i una petita silueta a cuatre grapes es va dibuixar a contrallum. Saps què és un talp? Doncs els ulls d’un talp ens miraven fixament. Quan va creure que era el moment,  que havíem superat la seva aparició, va girar cua desapareixent en la foscor d’una excavació en forma de túnel. En realitat, no crec que la via hagués estat feta per ell, ja que a cap de nosaltres li calia ni tan sols arronsar-se. Vaig ser el primer a reaccionar, cridant l’atenció a les meves companyes. Per les seves expressions, la criatura havia esdevingut una epifania d’allò que pertany a la fe o la llegenda. La meva sorpresa era també majúscula, però en el meu cas era més un record recuperat. Traspassant a la fi el marc d’aquella segona porta, vam caminar per un passadís, cada vegada més descuidat i menys artificial. El temps va perdre importància i la meva ment el va estirar i arronsar fins al punt de no saber quanta estona vam estar pujant. El grau d’inclinació no era pronunciat i no ens fatigàvem, però la nostra respiració tenia la cadència d’un esportista fent el darrer esforç, assolint la victòria. Llavors, lluny i al final d’aquell túnel cada cop més humit vam veure una llum.

Vam plorar com nens i nenes. Deixa’m rectificar: vam plorar com adults, ja que els nens no saben moltes vegades el que els hi passa, recorrent al plor com a primitiu recurs. Nosaltres érem totalment conscients de perquè ploràvem. En sortir del forat, una cúpula lliure de parets i roques ens va desbordar i vam seure, sense ni tan sols poder parlar. Érem dalt d’un turó i la nostra vista podia viatjar sense fronteres. L’horitzó era tan lluny que ja no l’enteníem i el fèiem infinit. El cel, blau i ple de núvols, ens va convertir en éssers petits, insignificants. A terra davant nostre, sense expressió però amb la majestuositat d’un Déu, una àliga ens estava esperant. Va romandre pacient, fins que vam reaccionar. No va ser pas poca estona, t’ho asseguro, però aquella criatura en cap moment ens va increpar o obligar a res. Quan vam estar preparats per mirar els objectes i no la immensitat aclaparadora, va alçar el vol. Va baixar planejant el turó, sobrevolà una petita vall i s’endinsà per un punt concret d’una fageda. Tot era salvatge i no hi havia camins, però vam poder baixar la suau elevació sense cap dificultat. Era prou clar el punt del bosc pel qual se’ns havia indicat que accedíssim. Al nostre pas, els animals sortien de tots els recons i forats, marcant-nos la ruta. Qui sap si donant-nos la benvinguda al seu món. Els cucs, els caragols, els ocells, els ratolins i els escarabats. Petits i poderosos éssers que un dia vam maltractar i que ara ens acollien sense judicis. Papallones i escorpins, serps i llops. En arribar al primer faig del bosc, va apareixer un gegant de quatre potes que es va alçar davant nostre, sobre les seves extremitats posteriors. Un ós bru amb una cicatriu a la galta esquerra ens estava deixant ben clar que teníem el seu permís per entrar, ja que després de la seva mostra de poder absolut vers nosaltres, va tornar a baixar el seu cos mentre s’endinsava al clarobscur del sotabosc. Com si haguéssim convocat un Hábeas Corpus particular –estàvem allà voluntàriament– les petjades de l’úrsid ens conduïen inequívocament davant dels Antics. Aquell animal que ens podia arrencar les extremitats sense esforç, ens respectava i ens guiava educadament al cor del bosc. Allà on érem, els arbres llegien la terra i es comunicaven entre ells. Cérvols centenaris vigilaven l’herba i les antigues tortugues controlaven el temps. El gran lleó parlava amb els primats. Els ratolins i les abelles corríen portant el missatge de la vida. Jaú, vaig tornar a plorar amb aquella verdor impossible, i les olors em van transportar a la meva llunyana infantesa, amb els meus pares i germans.

Jaume

M’arriba un avís al terminal, és la Núria. Fa més de dues hores que viatgem i està avorrida. Li dic que es pot dedicar a potenciar la seva popularitat, però crec que és el que porta fent d’ençà que vam sortir. M’envia una imatge d’una aranya i ja veig per on va. Aixeca la cara del seu aparell i fa aquella mirada seva que pot glaçar la sang. Li envio un «Espera», però no sé a què ha d’esperar. Torna a aixecar el cap i sembla que ara és a mi a qui li vol arrencar els braços. No estem massa acostumats a esperar, i menys encara que algú ens ho digui tan imperativament, de fet és bastant maleducat fer-ho. El problema però, és què li dic ara i perquè m’he fotut en aquest embolic. «Deixa que acabi de llegir això si us plau, és important». Rep el meu missatge i torna a fer la cara de pomes agres, però sembla que respectarà la meva petició. He de possar-me a llegir sense rumiar-ho massa, abans que la Núria hi torni. Has estat de sort aranyeta, si el meu avi hagués posat un exemple diferent per parlar de l’ós bru, ara semblaries una bola negra. Imaginar-me a aquella bèstia arrencant les extremitats de la còrpora del vell m’hi ha fet pensar en que segurament no deu ser una experiència gens agradable. Això em resulta simpàtic d’imaginar, si a la història tu representa que ets el meu avi, la Núria vindria a ser l’ós, oi? Curiosa és també la manera com m’ha afectat la carta. Tot plegat no ho acabo d’entendre però una cosa és segura, no sembles la mateixa aranya que he tancat al tap transparent fa unes hores. O més aviat hauria de dir, que el Jaú que et va tancar ja no és el mateix que el que sóc ara, el que t’acaba de salvar la vida.

Carta III

Tan aviat vaig tornar del meu viatge, el contacte amb el nostre poble o qualsevol altre poble de les profunditats va quedar estrictament prohibit. Ara vivim apartats. Estem bé, ens tracten de manera correcta. Aquí on estic vivint els meus darrers dies, tinc tot el que necessito. Tinc cobertes les meves necessitats bàsiques i una habitació prou confortable i acollidora, que sembla feta al meu gust. Quan jo era molt jove, m’encantava llegir i cercar informació sobre clàssics de la ciència-ficció i el terror. Autors i obres que vosaltres veieu com a ridícules, però que a mi em feien gaudir de mons i futurs possibles, així com criatures impossibles. Ara, tots aquests volums estan novament al meu abast. Tenim una biblioteca esplèndida, plena de llibres en format físic, tots impresos en paper i ben enquadernats. Hi són tots els que he estat capaç de buscar i sospito que es tracta de la darrera biblioteca física de la Terra. En el nostre món no té sentit mantenir-ne cap, perquè tu mateix pots cercar en el teu terminal qualsevol d’aquests volums als quals em referia: les obres de Jules Verne, de Wells o Shelly seran narrades per a tu automàticament, i ho farà una veu que podràs escollir també entre centenars. Mantenir una biblioteca d’aquestes característiques com a museu o registre és tan aviat inútil com romàntic, però sigui com sigui, em fa feliç. Llegeixo a la meva cambra, ja que les tres dones fan servir els terminals, com hauria de fer jo mateix. Em fa vergonya que em vegin fullejar i gaudir com un vell antiquat.

Ara, mentre escric aquesta darrera carta i quan tan sols queden dos dies pel meu comiat, ha arribat el moment d’explicar-te allò que a l’anterior carta vaig mirar d’avançar-te. Ahir em vaig topar amb una cosa que em va fer trontollar el cap i que em fa plantejar moltes coses. El que t’explicaré, espero que quedi en una anècdota d’un vell que desvaria. Podria haver fet servir el programa de confessió, però posats a fer el meu particular camí de Swann, he trobat més adient escriure-ho i, de manera egoista, convertir-te en el meu confident. Ahir al vespre, després de sopar, estava a la meva habitació consultant alguns llibres antics. Il·luminat i engrescat per la visita al bosc dels Antics, davant meu tenia una edició il·lustrada sobre els animals coneguts a mitjans del s. XIX, dirigida a l’estudi científic. En aquells anys obscurs, la nostra religió estava amagada i els homes i les dones no coneixien les seves recomanacions. La tecnologia era igualment inexistent, inexistent tal com la coneixem ara mateix. Prèviament a la revolució digital, el món era fosc i salvatge en aquest sentit. Un exemple és precisament aquest llibre del qual et parlo. Les il·lustracions fetes a mà, reproduïen els animals que representaven amb un nivell de detall exquisit. Tot i que aleshores ja existia la fotografia, el treball manual permetia fer disseccions i evitar certes parts o elements que científicament podien fer nosa a l’estudiant. Per arribar a aquest nivell de precisió, els models havien de ser animals reals. Però com és evident, les bèsties no estaven massa interessades a obeir a l’il·lustrador i en menor proporció, en quedar-se quietes durant la llarga feina. Així que la solució era fer-ho sobre exemplars que prèviament havien passat per les mans d’un taxidermista. Només de pensar-hi m’hi esgarrifo. No fa tants anys, aquells als que venerem, respectem i que es mantenen separats de nosaltres, eren assassinats i dissecats només per ser dibuixats en nom de la ciència. El fet és que en aquell llibre apareixia un ós, de l’espècie dels arctos: un ós bru. Com un actor, semblava congelat en la seva millor interpretació. En mig d’una lluita contra un enemic desconegut i que probablement no era el primer a enfrontar-se al gegant, ja que aquest tenia la marca d’una confrontació anterior. La cicatriu li creuava la galta, i jo, sorprès el vaig reconèixer.

Vaig córrer cap a la sala de serveis de la nostra nova llar. Allà vaig trobar a les dones, però el que m’interessava eren els seus terminals. En aquest lloc he perdut la necessitat del meu, o més aviat he recuperat la virtut d’aixecar el cap. La manca de paciència no em va permetre buscar-lo i no crec que fos massa educat quan vaig demanar el de la primera d’aquelles dones que em vaig trobar. Crec que va ser llavors quan també vaig ser conscient que ni tan sols sabia els seus noms. Vaig cercar la informació sobre els ossos i allà davant meu, em va aparèixer tota, acompanyada de l’animació simulada d’un antic ós en llibertat i de nou amb una cicatriu a la galta.

No sé què vol dir, no ho entenc, però vaig constatar més tard que tots els animals que estudiem, que estudieu, que ens ensenya la religió, són rèpliques dels animals d’aquest llibre que, per casualitat, ha anat a parar a les meves mans en les darreres hores que viuré en aquest món. Són totes aquestes imatges representacions d’un record? Però la meva visita va ser real, els vaig veure i els vaig olorar a través de la màscara de respiració assistida. És tot una farsa? Què hi ha realment a l’exterior? Afectat per l’emoció, es possible que només veiés les idees dels animals, incapaç ja de recordar als reals? Vaig preguntar a aquelles dones que cada cop eren més lluny de mi, però cap d’elles s’havia fixat en els detalls. Ni tan sols havien apreciat les olors de les quals els hi parlava. Per a elles, la importància de la nostra sortida es resumia en el fet d’haver viscut una experiència religiosa, reservada a uns quants escollits. En aquell moment, vaig entendre la diferència entre elles i jo, discrepància que s’havia presentat clarament durant tota la nostra convivència, sense haver estat conscient fins llavors. La resposta a una de les meves preguntes m’ho va confirmar: elles eren en realitat filles assignades que no trobaven a faltar als seus tutors. Si a aquest fet afegim que som els quatre humans més vells dels túnels, jo sóc doncs, el darrer dels fills biològics.

Fer-te arribar aquestes cartes, s’ha tornat una prioritat. He pogut comprovar però, que tot i la importància que els hi he atorgat, no en tenen cap pel sistema. Els controls que hi ha a les comunicacions per la nostra seguretat, ni tan sols contemplen aquest mètode tan manual, no és irònic? Complexos detectors de darrera generació llegeixen i ens protegeixen de qualsevol missatge d’entrada o sortida, a excepció dels que s’escriuen en paper.

Jaú, quan arribis a la meva cerimònia, et lliuraran les meves restes que portaràs a la cúpula de les estrelles. Allà la llençaràs i marxaràs per sempre oblidar-me. I jo t’ho agraeixo. Sigues qui has de ser en el temps que et toca viure, jo faig bé en abandonar-lo. Aquest temps no em pertany com jo no li pertanyo, però si us plau, recorda sempre al teu pare.

Jaume

Diari de Núria
Nova entrada
Etiquetes: estat d’ànim, ajuda, opinió, vagó, viatge, comiat, plorar, avorriment

Ja m’ho van dir. Quan vaig compartir que faria aquest viatge amb en Jaú, el 79% va votar en contra. Als comentaris em deien el que jo ja pensava: dos mesos amb la mateixa parella és de bojos. No sé per què hi vaig anar en contra d’aquests comentaris, de fet ho he notat bastant en la baixada de seguidors que he tingut, però vaig pensar que podia ser divertit.

Des del principi ha estat un avorriment. Per començar s’ha ficat allà, a la part dels coixins. Tenim tots els serveis bàsics al vagó i ell ha marxat al lloc que ningú fa servir, no ha mirat el seu terminal en més d’una hora i a sobre està llegint coses antigues. Està fet un irresponsable, què passa si algú li fa una foto i la comparteix? Ara mateix està enllaçat a mi i això m’afecta. No sé què faig amb ell.

Després li ha agafat per protegir una aranya, està clar que alguna cosa li passa. Anem al comiat del seu avi, però tampoc no n’hi ha per tant. Jo he acomiadat als meus i és senzill. D’acord, és un inconvenient haver-ho de fer, però ho fas i prou. No sé, havia pensat a enviar-li un missatge per veure si es troba bé, però és massa ficar-me a la seva vida. Si no ha fet una entrada al seu diari, ni tampoc ha fet una entrada d’emoció, les seves raons tindrà.

En acabar la darrera de les lectures, feia una cara que mai li havia vist. La seva expressió era estranya, intensificada, compungida. Trista. Crec que es pensava que no el mirava, però m’havia connectat a la càmera 180° del seu terminal i a través d’ella, he vist com deixava anar a l’aranya mentre plorava. Mai havia vist algú plorar i és curiós. Veure al Jaú d’aquella manera m’hi ha fet pensar, però no sóc capaç d’entendre què se suposa que he de fer. Per altra banda, també penso que jo, una noia que té una mitjana de 89% d’afinitat amb els perfils més importants en la xarxa Pretendents, no tinc cap necessitat d’aguantar a aquest marrec.

Què en penseu?

Comentaris (255) Deixa’l, aquest noi no està bé. De fet hauries d’informar el teu Roure local perquè… 
Pitja aquí per veure més comentaris.

Fi

Javi Fernández

Javi Fernández

Editor i escriptor a Narranación

Teresa Suau

Teresa Suau

Editora i il·lustradora a Narranación

2 Comentarios

  1. Toni tebas

    No soy un gran lector, pero este pequeño cuento me ha enganchado mucho. Me ha transportado a esa época que cita y me ha hecho volver a recordar lo importante que es lo que hoy día tenemos y menospreciamos.
    Me ha hecho pasar un buen rato. Enhorabuena y gracias!

    Responder
    • narranacion

      Guau, muchas gracias Toni.
      Nos alegra mucho que hayas pasado un buen rato leyendo el relato, de eso se trata. Mil gracias por tu comentario y un abrazo.

      Responder

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *