Il·lustració de Teresa Suau. Segueix les seves creacions a Facebook o Instagram

Revisió de “Els talps”, un relat antic sobre un misteri que s’amaga entre nosaltres. Espero que us agradi tant la història com la il·lustració que l’acompanya.

El rei dels talps

Jul 10, 2017 | Relatos, Relatos libres | 0 comentarios

Va ser la seva mort que em va portar a iniciar el trajecte. Desconec els anys que han passat des d’aquell moment però, finalment, ara sóc capaç de veure el final del camí, la sortida del subsòl; aquí s’acaba del meu viatge. Ara entenc perquè va morir i també que no vaig ser jo qui va condemnar-lo, tan sols vaig indicar-li que tot havia acabat, que era lliure per descansar.

En un punt del passat que no sóc capaç de concretar, em dirigia a la feina com cada matí i, per tal d’arribar a temps, vaig decidir fer servir el metro. Quan vaig entrar al vagó, vaig trobar a aquell home de cara, i la meva pregunta el va fer sortir del seu estat d’abstracció. Ara sé que era un d’ells, era un talp, però llavors encara no ho sabia. Els talps, desconeguts per tots els altres viatgers, són persones que deixen de ser-ho durant el temps que dura el seu trajecte. El motiu pel qual entren en aquest estat d’inconsciència o evasió absoluta ha estat fins ara un misteri i, el més desconcertant de tot, és que ni tan sols ells se n’adonen. Viuen als budells de la ciutat, on els túnels oberts per l’home són habitats per cucs de metall que anomenem metro. Els humans com a raça, en general, som criatures que no coneixem la humilitat i el respecte. Contemplem les nostres creacions des de pedestals fets de deixalles, acumulades sobre les obres dels nostres pares i que lliurarem als nostres fills en un volum més gran i corrosiu. Dins els vagons, on ningú vol conèixer a ningú, és on els talps conviuen entre nosaltres. Segurament, amb una senzilla salutació evitaríem que hi visquessin, però rarament ho fem, evitem les relacions sempre que ens és possible. Esclaus dels viatges onírics, persones normals com tu o jo, esdevenen talps del subsòl quan seuen en el seient més solitari i apartat, al darrer dels vagons d’un metro atapeït i angoixant, i comencen un viatge que no finalitzarà fins que acabin un passatemps macabre comú en tots ells: la lectura. L’única diferència és el temps que triguin a resoldre l’enigma amagat dins de la història que llegeixen. El seu llibre esdevé botxí i atura el temps mentre el talp es dedica a viatjar per altres mons o, simplement, a endinsar-se en un assaig ple de raonaments que algú ha pensat abans per ell.

Quan un d’aquests talps acaba la lectura, haurà passat minuts, hores, dies o setmanes i, en el pitjor dels casos, mesos sota terra. Haurà viatjat d’una parada a una altra sense ser conscient que el món al seu voltant no s’ha aturat per esperar-lo. Les tasques habituals: la neteja del vagó, el canvi d’un fluorescent esgotat o una esperada repintada de parets a les estacions, s’hauran anat fent sense descans, sense destorbar-lo. En tot aquest temps, mai ningú l’hi haurà dit res, perquè al metro mai ningú diu res. Aquest silenci humà, la lectura obsessiva i el trontoll rítmic que el  vagó va repetint com un mantra, fan que el talp s’endinsi en aquest trànsit macabre.

Quan finalment acaben la història, encara triguen uns minuts a adonar-se que alguna cosa no és com ells esperaven. Les persones amb qui havien de veure’s, potser fa temps que van marxar. Les feines a les quals es dirigien han trobat un substitut davant la seva inexplicable absència. I el món, tal com el coneixien, ha fet un salt en el temps sense esperar-los. Fins ara, no hi ha hagut cap talp que hagi estat capaç d’aconseguir relacionar els fets per entendre el que els hi ha passat. Dels que han passat més temps com a talps, pocs són els que poden refer-se.

Existeix un cas especial: el rei dels talps. El dia que el vaig trobar anava a veure a la persona que hagués volgut que passés la resta de la vida amb mi. La Maria m’esperava a primera hora del matí a la cafeteria on ens vam conèixer, allà on continuàvem anant de manera habitual. Allà on ella estava disposada a donar-me una segona oportunitat. Aquell dia, el sol escalfava les emocions i jo respirava amb una felicitat especial per la meva cita. Arribant a la boca del metro, vaig baixar les escales i vaig deixar enrere l’exterior per pujar en un vagó que semblava esperar-me. El fred exagerat de l’aire condicionat em va rebre com l’urpa d’un ós polar. No era molt d’hora, però tampoc era tard. Més aviat era aquella hora complicada per la rutina: massa tard pels que van a treballar, massa tard per anar al centre i ser a casa a l’hora de dinar, i massa d’hora per tornar de l’escola o del mercat. Així que al vagó només hi era jo, que acaba d’entrar, i la persona que tenia just davant. Plantat a la porta, el tenia en línia recta i em vaig creure obligat a saludar-lo, tot i que estava molt entretingut amb la lectura del seu llibre: «Bon dia».

La seva mirada va travessar-me com si acabés d’encendre el Sol dins la foscor més absoluta. Llavors vaig veure que la seva aparença era la d’una persona que no ha dormit ni menjat res en molt de temps, era una persona totalment esgotada. No se’m va ocórrer res més que preguntar-li si tenia gana, i la seva resposta va ser tant destructora com sincera:

—Fins ara no he recordat que he de menjar. Fa tant de temps que el meu cos no menja ni beu que moriré, perquè també ara sóc conscient que estic viu.

La vida se li va escapar davant meu, com si fes anys que romania congelada. L’home es va desfer en cendra, com si només quedés un record d’ell en forma d’escultura. Just en aquell moment, la porta darrera meu es va obrir perquè havíem arribat a la següent estació. El canvi de pressió i el vent que es generà de dins a fora, el va engolir com un núvol cap als túnels i va desaparèixer abandonant-me totalment desconcertat. Al seu lloc només va quedar un llibre gris, ni massa prim ni massa doble.

Pregunteu-vos què passaria si existís una història que mai acabés. Un llibre capaç de no finalitzar mai. On el principi fos l’inici de totes les històries mai inventades i el final només s’entengués com a principi de la següent aventura. Passaria que en mans d’un talp esdevindria una condemna, atrapat per sempre en el seu estat hipnòtic. Atrapat en un altre món, aniria oblidant que ha de menjar, respirar, beure o estimar. Viuria a través de personatges totpoderosos i es reencarnaria en un milió d’éssers fantàstics. El seu cos seria només un embolcall, un faristol perquè el llibre es continués reescrivint dia rere dia. Doncs aquest llibre existeix i va ser l’única cosa que aquell home, aquell talp, el rei de tots ells, va deixar perquè jo el trobés.

Desconec quant de temps ha passat des que vaig obrir el llibre i vaig començar a llegir-lo, però ara algú amb una estranya indumentària i amb una manera de pentinar-se encara més estranya, m’ha saludat. Ara sé que moriré. També sé que jo no vaig matar al meu predecessor però, sense cap mena de dubte, sóc el botxí cruel del meu successor, al que m’agradaria explicar tota aquesta història però al que sé que ni tan sols podré tornar l’educat compliment.

“El rei dels talps” és un relat de Javi Fernández per Narranción.

La il·lustració de “El rei dels talps” és una obra de Teresa Suau per Narranción.

0 comentarios

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *