“La desembulladora”

El rellotge tocava les dues quan l’experta va aconseguir desfer el darrer nus de la cadeneta d’or. Era l’hora. Va sospirar amb un bri de tristesa i va cridar els clients.

-Ja està. Ja la poden venir a buscar quan vulguin.

Va notar la incredulitat a l’altra banda del telèfon. Hi estava acostumada, però no la deixava de sorprendre que la gent arribés fins aquella apartada illa per demanar-li ajuda amb els seus embolics, sense confiar trobar-hi solució. És clar que el motiu era l’excusa; el viatge, en canvi, el veritable remei per marxar alleugerits. I el d’aquella família era un cas d’estrès (relativament fàcil) que requeria descans i bons aliments.

Amb vuitanta anys, la Paulina havia desfet nusos estrets i d’una duresa increïble. També propis. Cintes de pèrdues, cabdells d’angoixes, fils de comiat… Un dels majors reptes, però el més gratificant, li va portar, precisament, un expert en nusos: un mariner.

Ai! L’estimat Robert… Com n’estava de capficat quan es va plantar al cobert amb aquella corda embullada. Duia de vestit la tempesta. En obrir la porta el va enxampar fitant l’horitzó, amenaçador com els núvols carregats de pluja que el vent empenyia cap a la platja. Fins i tot les paraules se li entortolligaven furioses barrejades de culpa i rancúnia.

—Maleït el dia que em vaig oferir per donar classes al club nàutic! Colla d’esnobs! I uns marrecs sense interès per aprendre! Ni navegar, ni fer nusos… ni res! Obligats pels pares! Què pretenia? Eh! Estabilitat econòmica…? Fer arrels? Però si ja m’està bé la vida al vaixell, la pesca, d’aquí cap allà, sense lligams! Per què em vaig deixar enredar?

—Mmm… Mai millor dit… El nus de sang és fascinant i d’una gran resistència…

Ella no semblava prestar-li atenció, mentre estudiava aquell rest de nusos dignes d’un mestre que destacaven entre el garbuix de l’obra d’aprenents maldestres. Tenia la llum de la curiositat i la joventut en la mirada, però començava a ser una especialista en la matèria. Quan va aixecar el cap, al Robert se li van clavar els ulls castanys de la famosa desembulladora com un ham al cor. A ella li va semblar encara més interessant que deslligar la maroma, l’estudi del llaç de la seva mirada.

El mariner va trigar força temps a fer-se a la mar, encara que la Paulina va necessitar  només tretze marees per desembrollar tota la corda amb una destresa admirable.

Però no. No tot el mèrit era d’ella. Ho sabia. L’illa tenia una influència profunda en les persones que arribaven embolicades, a la recerca d’esperança i de serenitat. I ella, amb uns dits que havien après a escoltar i guardaven memòria del dolor, només acariciava els nusos, amb paciència i dedicació, fins que arribava l’hora.

Mireia Rubio - Autora

Mireia Rubio - Autora

@lamardecuento

 

Sígrid Martínez - Il·lustració

Sígrid Martínez - Il·lustració

cosmia.ultra-book.com/accueil

1 comentario

  1. Eva

    M encanta. Mireia, un cop més em fas gaudir amb el teu do. Gràcies pel regal dels teus escrits. Únic, aquesta és la paraula q descriu el teu treball.
    La il lustració també es preciosa. Enhorabona.

    Responder

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *