Sempre m’ha agradat aquesta època de l’any. Amb l’arribada de la calor ens traiem la roba i els prejudicis del damunt i comencem a lluir quanta més pell millor sota el sol. Després arriben les pigues, les marques i les escalivades… Però això és una altra història. A les acaballes de la dieta de la carxofa i l’operació biquini, és temps de depilacions acurades amb engonals brasileres, i d’olor a crema solar barrejada amb tuf de peix fregit. Ah… Com m’agrada l’estiu! Trobo que és la millor de les quatre estacions.

Quan la Paquita —la meva esposa— era viva, no hi anàvem gaire a la platja. Es queixava per tot: “fa molta calor, hi ha massa gent, tinc mal de cap…” O jugava l’as de la sorra: “és que no suporto tornar a casa feta una croqueta, que em passo dies escombrant-ne per tota la casa”. Quan s’acostava el moment, remugava. Sempre. Per això, tan bon punt els nens van deixar de ser-ho, nosaltres vam deixar d’anar-hi. I jo m’havia de consolar intuint les ones des del balcó de l’apartament que teníem a quarta línia de mar…

Ara, així que el sol despunta, me n’hi vaig volant. Em fascina contemplar com, a primera hora, una marabunta de banyistes envaeixen les dunes verges amb els seus acolorits paraigües i trajes de bany, disposats a gaudir de la jornada; untant-se de crema solar, i fent volta i volta sobre les tovalloles igual que gambes a la planxa. És el ritual diari. Seu i meu. I el súmmum son les platges nudistes. No tenen el mateix colorit que les altres, però… Renoi! Ho compensen amb escreix les vistes. Llàstima no haver-les descobert abans!

“Ets un vell verd”, em renyava la Paquita veient-me badar amb les mosses que es remullaven a pocs metres del xiringuito. “Vergonya t’hauria de fer, a la teva edat. Si podrien ser filles teves!”, protestava, amb la cara vermella com un titot, no sé pas si del sol o la gelosia. Però jo em feia el sord i me n’anava a fer un tomb, deixant-la espeternegar a l’ombra de les palmeres. El darrer cop que vam discutir vaig anar-me’n sense ni tan sols dir-li adéu… Com podia saber jo que la pobra moriria aquell mateix dia d’un constipat, en ple estiu, tapada com anava de cap a peus?

Realment el que va inventar el nudisme s’hi va lluir. Com ho devia fer? Un bon dia va deixar-se el banyador a casa? A mi, ara ja no em cal; és una sort no haver de pensar en aquestes futileses. M’he tret un pes de sobre. O dos! La qüestió, és que gràcies a aquell bon home— perquè segur que era un home— centenars de noies es desprenen de la seva roba i dels complexes amb tota naturalitat davant meu, sense cap mena de tabú. I algunes fins i tot em somriuen! N’hi ha de primes, de grasses; morenes, rosades, peludes, pelades,… Però el millor de tot és que elles no falten a la cita: malgrat els raigs ultraviolats, el risc de càncer de pell o la capa d’ozó. Any rere any. I és que és la vida és un cicle etern on l’espectacle continua…

—Mira papa: un ocell!

Si més no, fins que algun maleït nen em descobreix. Massa a prop. I jo em pregunto: què coi els ensenyen a l’escola a aquestes criatures d’avui dia? Només en moments així enyoro la meva vida anterior. Ni que només fos per agafar una pedra i tornar-m’hi.

—L’he tocat! L’he tocat!!

Canalla de Déu…