“El gegant pausat” és el relat amb el qual vaig participar en el concurs Sant Jordi de narrativa ràpida AnoiaDiari. El relat ha estat premiat amb el 3r premi.

M’agraden molt aquest tipus de concursos perquè només tens 45 minuts per inventar una història i escriure-la. Això em fa aprendre molt de cadascuna de les meves participacions, sobretot dels guanyadors.

En aquest cas la guanyadora ha estat Laura Rosich (@CristinadePizan) i al final de l’entrada podreu trobar l’enllaç a la notícia i al seu relat, que trobo genial. El segon premi va ser per Toni Llena (no he tingut oportunitat de llegir el seu relat). El tema sobre el qual s’havia de muntar la història, era la xemeneia de la plaça de Cal Font de la ciutat d’Igualada.

El gegant pausat

Els gegants caminen tan lentament, que un sòl pas pot durar generacions de les nostres vides. Sempre vaig pensar que la gran xemeneia n’era un i estava convençuda que si pogués viure uns 500 anys, finalment la trobaria imponent, en una altra plaça de la ciutat. Engrescada i sent com sóc, que no planyo mai res, vaig voler rodejar-la. Com feia tothom, passava cada dia pel seu costat: mirant-la però sense veure-la. Aquell dia va ser doncs, que em vaig fixar en el cartell: “qualsevol visita és desitjada. Si us plau, truca totes les vegades que puguis”. Em va fer molta gràcia i li vaig seguir la veta. Vaig picar com vint vegades sobre el mateix rètol, ja que no hi veia cap entrada o timbre. De sobte, va grinyolar una porta de fusta vella, que fins llavors no havia vist, d’on va sortir un noi. Era espatllut i fort de còrpora, bru i amb el cabell ple d’irreverència. Em va convidar a passar i dins la xemeneia el seu món era preciós: tranquil, pausat i sense ulls. Com a bon amfitrió, em va oferir un bon àpat. Em va fer riure molt quan m’explicava que viure a la xemeneia tenia coses bones i coses dolentes. Escombrar, per exemple, era molt senzill, ja que la planta era circular i no tenia cantonades. Però per altra banda, penjar un quadre era gairebé impossible.

Ara som molt amics i ens veiem diàriament. El cartell continua penjat, però ningú més l’ha vist encara, i d’això ja fa molt temps. De fet, em fa una mica de vergonya reconèixer que no vull que el vegin. Espero trobar-me d’aquí a 500 anys, en una altra plaça de la ciutat, amb el meu noi de cabells irreverents i el seu gegant pausat.

Fi

No deixeu de llegir el relat guanyador de Laura Rosich.

1 comentario

  1. roberto fernandez

    Como los gigantes, paso a paso… Poco a poco y pisando fuerte. Bueno, muy bueno.?

    Responder

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *