“Cuina viva” Il·lustració de Marc Gonzàlez

“Cuina viva” és un relat de Josep Sampere pel primer número de la nostra estimada revista. Un divertit relat que ara publiquem íntegre al blog i que esperem que gaudiu tant o més que nosaltres. La il·lustració és de Marc Gonzàlez, artista al qual no hauríeu de perdre de vista tant al seu compte d’Instagram com al seu tumbl.

Cuina viva

Ene 15, 2018 | Relatos, Relatos Revista Capítulo 1 | 2 comentarios

No fa gaire, vaig rebre la visita d’un pollastre a l’ast que caminava amb crosses i parlava per un altaveu encastat al pit amb una veueta sintètica. Relativament sorprès (he vist de tot) el vaig fer passar a la cuina.

El pollastre em va explicar que era una mostra gratuïta de la casa Menja’mPlisTM, una empresa nord­americana de distribució a domicili de menjars precuinats. Pel que sembla, l’empresa en qüestió havia aconseguit crear aliments que es traslladaven pel seu propi peu (encara que no en tinguessin) al domicili del client. De moment només disposaven de pollastres a l’ast, garrins segovians, conills i entrecots. L’avantatge d’aquest procediment és que la caminada (sempre anaven a peu) els conservava ben tendrets, sucosos i calentons. L’inconvenient (encara per resoldre) era que pel camí se’ls podia cruspir qualsevol animal o persona prou desconsiderada per passar per alt l’etiqueta que duien amb l’adreça de destí, l’import i l’avís de “es prega de no tocar”. Pel que sembla, s’havien produït situacions esgarrifoses en què allò que trucava a la porta del client s’havia reduït a un grapat d’ossos mig escurats.

Els garrins, per exemple, estaven menys exposats a aquest perill, ja quees desplaçaven rodolant ràpidament embolicats amb paper de plata (gràcies al qual el seu aroma temptador quedava bastant esmorteït); en canvi, els entrecots s’havien d’arrossegar tota l’estona com llimacs, la qual cosa, a part de convertir­los en preses fàcils de gats i gossos, els obligava a avançar amb una lentitud desesperant i feia que arribessin força bruts de pols, burilles i cagarades de gos. Els conills, tot i que rostits, no perdien l’agilitat que posseïen en vida i eren capaços de moure’s a saltirons elàstics, virtut que els permetia arribar al seu destí en un temps rècord.

Com més lloances cantava de l’empresa, més s’exaltava el pollastre.

Després d’enfilar­se d’un salt al taulell de la cuina, em va descriure tot emocionat un futur no gaire llunyà en què els vianants compartirien les voreres amb racions ambulants de cargols a la llauna; en què pernils de jabugo correrien al costat de noies que feien running; en què ànecs rostits solcarien el cel confonent­se amb les orenetes i en què les costelles de bé desfilarien com soldadets per les rambles de les ciutats.

Cansat de tanta utopia barata, el vaig tallar en sec i li vaig demanar que em deixés tastar­lo d’una vegada. El pollastre va callar de cop i es va posar panxa enlaire com una víctima que es presta al sacrifici. Si hagués tingut ales funcionals, de ben segur que les hauria estès.

Quan anava a clavar­li el ganivet, però, vaig sentir un rampell d’aprensió: estava a punt de trinxar el pollastre a l’ast més eloqüent que havia conegut mai! L’únic, de fet. En notar els meus dubtes, em va suplicar amb una veueta planyívola: “Menja’m, plis. Menja’m, plis”.

No me’l vaig menjar pas. Al contrari: el vaig agafar amb unes pinces i el vaig fer fora. Que tornés a casa seva, tu. O que se’l fotés un gat o un pobre. Sóc incapaç de devorar cap ésser viu (viu). Ni les ostres: no me les puc empassar si abans no els he aplicat l’eutanàsia amb una sobredosi de llimona sulfúrica.

A part d’això, no he suportat mai els venedors a domicili. Són massa embafadors, pel meu gust.

“Cuina viva” és un relat de Josep Sampere.

Font: wikipedia

(Igualada, 1963). Escriptor i traductor. Ha traduït més de dos-cents llibres de l’anglès i del francès, inclosos els èxits editorials de les sèries Molly Moon i El Capità Calçotets editades ambdues per l’Editorial Cruïlla. És coautor amb Antonio Ortí de Leyendas urbanas en España, un assaig sobre el folklore contemporani i d’una edició ampliada sota el títol Leyendas urbanas.

Va ser finalista de la quarta edició del Premio Tristana de Novela Fantástica amb l’obra Cinco lágrimas verdes i va obtenir la Flor Natural en els Primers Jocs Florals d’Igualada, convocats per Poesia Viva, amb el poema La casa embruixada. Va ser l’artífex de l’espectacle Josep Sampere: banda sonora original, amb la col·laboració de Poesia Viva, un recital videopoètic. Per a ell, escriure és deixar-se embruixar pels fantasmes que habiten les paraules, però aturant-se abans que el posseeixin.

La seva novel·la El pozo detrás de la puerta (Anyaya 2015) ha guanyat un dels premis de la Fundación Cuatrogatos, que escull els 20 millors llibres puiblicats en castellà durant l’any anterior, per tal de donar visibilitat als llibres per al públic juvenil i infantil; fou publicada originàriament en català per Barcanova, l’any 2009.

 


La il·lustració de “Cuina viva” és una obra de Marc Gonzàlez.

2 Comentarios

  1. Aïda palacios

    M’ha fascinat. Escrit amb molta delicadesa i el vocabulari estudiat al detall. El toc irònic m’ha recordat al magnífic Pere Calders ( “Refinaments d’ultramar”). Enhorabona!

    Responder
    • narranacion

      Aïda, moltes gràcies per compartir la teva impressió amb nosaltres, és molt important. I per cert, que vagi de gust el shilayo, que «camina dret i neda en posició horitzontal»

      Responder

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *