• Títol: “El conte de la serventa”
  • Autor: Margaret Atwood
  • Traductor: Xavier Pàmies
  • Editor: Quaderns crema
  • Col·lecció: Biblioteca mínima 
  • Edició: Març 2018
  • Pàgines: 360
  • ISBN: 978-84-7727-588-6
  • Opinió:

En el meu cas, em resulta difícil superar els prejudicis inicials en acostar-me a una novel·la que resulta que s’està tornant imprescindible per aparentar ser un “gran lector” de màquina de cafè. En un alt percentatge d’ocasions, quan finalment m’hi encaro, resulta que m’ho acabo passant molt bé. Aquest n’és un cas. “El conte de la serventa” de Margaret Atwood és una distopia que es llegeix de seguida i que, amb paciència, t’ensenya una societat terrible, massa a prop d’algunes maneres de pensar i de certs comportaments actuals.

L’Offred viu a la República de Galaad, un règim totalitari i teocràtic basat en el control del cos femení per part del govern. En un futur no gaire llunyà assolat per una natalitat en declivi, les dones fèrtils com ella només tenen una missió a la vida: garantir la descendència de l’elit dominant. El seu relat descarnat—a estones fred i irònic, d’altres vehement—desvelarà les tenebres d’una societat que es pretén virtuosa i ens demostrarà que ni l’estat més repressor pot contenir el desig de llibertat. Des de la seva publicació el 1985, El conte de la Serventa ha esdevingut un veritable clàssic de la literatura en llengua anglesa, i és que aquesta sàtira colpidora del fanatisme religiós i el totalitarisme interpel·la més que mai el nostre present i ens fa considerar la fragilitat dels nostres drets i llibertats més preats. — Quaderns crema —

Però el llibre no parla de comportaments o actuacions individuals i puntuals, sinó que en fa ús i parla a través d’ells per explicar com una societat pot ser convençuda i canviada de manera generalitzada, com una gran massa que es deixa emportar per la inèrcia fins al punt que gran part de la població (com sempre, els que estan situats a sota de tot de la piràmide) creuen que no hi ha marxa enrere i que la seva aportació a un possible canvi és ínfima i menyspreable.

La protagonista ens explica la seva història en primera persona i és molt interessant com ens va deixant entendre i assimilant la societat en la qual s’ha convertit el seu món, sempre a través de les seves experiències i dels seus dubtes. Ella no ho coneix tot del món on viu i aquests dubtes són una delícia pel lector i per la versemblança de la narració.

Llegint “El conte de la serventa” ha estat inevitable la comparació amb 1984. Aquest fet m’ha provocat uns sentiments contrastats. He gaudit molt de la lectura: de com està explicada la història i de les reflexions que he anat trobant, però també he pensat en més d’una ocasió que l’autora ha volgut fer la seva pròpia versió del clàssic d’Orwell, acostant-se massa en alguns punts. El Testimoniatge l’he vist com la seva adaptació particular del Minut d’odi, on tothom es desfoga buscant un boc expiatori. Les guerres que mantenen a la població alerta i que no saps si són o no reals, la modificació de la informació, l’acurada destrucció de la història, quadres amb dones de negre que t’obseven com jutges indestructibles,…

Per altra banda, hi ha altres coses que he trobat molt originals i que fan la novel·la totalment recomanable. El punt de vista de la dona com a principal estructura d’una societat controlada per homes és molt interessant i pertorbadora, especialment en els passatges que pretenen ser més extrems i on pots veure de seguida casos reals semblants (o pitjors). Una pregunta que se’m plantejava sovint era si un canvi tan radical en una societat actual pot esdevenir d’una manera tan ràpida, però només cal veure com gira el món i com fem ús d’una arma tan poderosa i eficaç com la por. En aquest sentit també m’ha fet pensar molt en Persèpolis, tot i que aquesta novel·la gràfica és posterior.

Una altra cosa que m’ha sobtat és el final. Esperava una resolució més concreta. Sembla que l’autora no fos capaç d’escollir entre un final feliç (que hagués quedat ensucrat) i un final més dur a l’estil de 1984.

En resum: una novel·la molt recomanable i que, si més no, cal que aprofiti el seu èxit per fer veure un futur possible al que no hauríem d’arribar mai. Ara miraré la sèrie, a veure què tal.

Margaret Atwood (Ottawa, 1939) és autora de més de quaranta títols, entre els quals obres narratives, reculls de poemes i assaigs. A més d’El conte de la Serventa (Quaderns Crema, 2018), cal destacar les seves novel·les Life Before Man (1979), Ull de gat (1988), Alias Grace (1996), L’assassí cec (2000)—guanyadora del premi Man Booker—i Oryx and Crake (2003). L’any 2008 va rebre el premi Príncep d’Astúries de les Lletres.

Font: Quaderns crema

0 comentarios

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *